Never Stop Dancing to the Electro Boogie

Si facebuk fos una habitació no s'hi podria entrar de tants crits! El debat sobre l'ús del trepant a Ca la Montse s'ha traslladat al Roques, Parets i Agulles, un grup de feisbuk que suposo que ses senyories deuen conèixer de sobres, o no. Enrere queden els fòrums no patrocinats des de Sylicon Valley, els blogs, les cervesetes o els sopars a l'aire lliure... Sigui com sigui, la reunió a Santa Ceci es va celebrar amb absoluta normalitat i amb pau i harmonia, fins i tot amor, diria. Veure's rodejat d'alguns dels més il·lustres escaladors de totes les èpoques sempre acompanya. El resum de la trobada ja el debeu haver seguit aquí i allà. Menda només voldria insistir en un matís que, de ben segur, escalfarà els ànims més del que s'han escalfat fins ara. Calenturas de otoño en solfa! Pel que em va semblar entendre, tot i les meves orelles, tan tocades per concerts d'inefable qualitat acústica durant tants anys, la prohibició del trepant -votad...

Se dice y se comenta que la archiquedada en Santa Cecília para este sábado va a terminar siendo un encuentro de gente positiva con ganas de apartarse de las polémicas para terminar conveniendo que están todos "casi" de acuerdo... Se dice y se comenta que las polémicas forman ya parte del pasado. Parece ser que sin llegar a pensar en solucionar el problema de la "colla del parabol", cada día más numerosa por otra parte, el susodicho grupito de dementes del taladro campa a sus anchas mientras a la contra un grupo invisible de cruzados del Eco-climbismo campan a sus anchas también, quitando chapas aquí y allá como si de una gota malaya o de una maldición divina se tratáran. Pudiera parecer que la sangre va ha llegar al río visto el panorama en la vertical. Y teniendo en cuenta que mientras un Dmente de taladro acribilla las rocas pisando todo lo que se le pone por delante; pone denuncies en los Mossos y se rodea de un club de iguales e incondicionales ac...

De vies a ca la Montse n'hi ha un munt. D'acrobàtiques, també. L'Anglada-Cerdà a la Nord del Frare Gros n'és una, tot i que per la forma i l'època en què va ser oberta, potser es podria endur el "premi" a via més acrobàtica de la Nord. N'hi ha moltes més, la majoria les hem repetit o volem repetir-les (defecte de naixement?); però hi ha alguna altra via dels 60 que compti amb una sortida en lliure d'anar al lloro a cadascun dels seus llargs, tot i ser una escalada bàsicament artificial? Penso que no... Il·lustrin-me ses senyories si és el cas. Què més es pot explicar d'aquesta joia absolutament genial? El recorregut és valent, trepidant i molt intel·ligent. El diedre invertit abans del sostre us apassionarà. Res millor que oblidar els estreps i atrevir-se a sortir en lliure! No hi falten les preses i l'esperit s'enfeliça mentre les mans en bavaressa troben busties perfectes al fons de la fissura... A la via, s'hi ha...

Una imatge val més que mil paraules -diuen. Però deixeu-me escriure'n alguna per explicar el conte d'avui. Al circ del Gorra Frígia ja ningú recorda la gesta de'n Monpart o la del Haus i de l'Estrems. Ara hi han inventat una nova forma d'escalada. Una escalada que no és escalada, si no "paraescalada". Un nou joc que podem situar entre les vies ferrades i les escalades "normals". Pallassos, domadors, genets i equilibristes a un preu mòdic i amb una banda sonora més aviat mel·lancònnica. *NOTA: El dia en què la fotografia va ser presa no hi havia cap cordada a la resta de roques que envolten en Gorro .

La Continència de consciència ataca el Plàtan de Diables entre el diedre de la Vilanovins i el del primer llarg original de la Còsmica. En tota la via només trobareu 3 expansions de progressió, record d'un atac a principis dels 90 i 3 expansions per protegir tres seccions d'escalada lliure col·locades escalant en lliure. Les reunions han quedat completament equipades amb parabolts de mètrica 8 i 10. Tant a la primera reunió, com a la segona i la tercera, trobareu espits de la marca Tak, col·locats en un intent des de dalt d'obrir el pany de paret en lliure. La qualitat de la roca, és bona en tota la via i millora amb l'alçada, arribant a una qualitat brutal a la part superior de la via, per sobre de la marcada travessa del 5è llarg. Per a repeticions caldràn més de 60 pitons diversos entre els quals cal incloure un bong gros, un bong mitjà i una V grossa. També es necesitaran una setantena de ploms, moltíssimes falques i un bon joc de ganxos. La via a...

Davant del que molts considerem un desastre de proporcions històriques perquè els forats artificialment picats afecten a la majoria de "grans vies d'artificial" del país, d'escalades històriques que eren un referent, proposem l'escalada de la "Continència de Consciència", un altaveu amb el qual mirar de cosncienciar, valgui la redundància, a alguns escaladors d'artifo que hi ha coses que no es poden fer, que hi ha una ètica que caldria respectar i que quan fiques la ferralla a la motxilla, cal deixar les escarpes a casa. Reventar la roca per fer-hi un forat on poder ficar una peça bona o modificar un forat ja existent per "millorar-lo", picar ponts de roca inexistents o retocar un merlet hauria de fer vergonya a qui ho practica. Això no és escalar i molt menys és escalar el grau proposat pels primers escaladors d'aquella línia, sigui quina sigui. ¿Com es pot repetir un A4, un A3 o un A4+ o un A5 picant forats per posar mill...

Somiar és gratuït i indispensable per sobreviure, i és especialment estimulant, també per als escaladors. Cal somniar per omplir de noves metes el nostre sarró de projectes. Motivats, escalem millor. Amb noves idees fem noves passes i poc a poc li descobrim altres noves possibilitats a la nostra passió vertical. Això és el que va passar amb aquest llibre ara fa ja una pila d'anys. Vam descobrir que al ianqui s'havien "inventat" una "nova" forma d'escalada i a poc a poc la vam anar interioritzant fins a fer-nos-la nostra. En realitat no era tan diferent del que els clàssics havien posat en pràctica a les nostres parets i agulles des de feia una pila d'anys, però va marcar un punt d'inflexió que va acabar suposant una mena d'evolució. És una constant que ens permet continuar somiant, inventant noves formes i noves línies, sense descans.

Dia de Sant Jordi. Sovint perdem massa hores davant alguna pantalla -massa hores i massa pantalles, entre el mòbil, l'ordinador i la tele. Us proposo passar unes hores trepidants a l'Annapurna amb un llibre d'estil periodístic que narra el rescat d'Iñaki Ochoa a 7.400 metres gràcies a 14 homes i dones que no van dubtar ni un instant a arriscar la seva vida per salvar un company atrapat a la muntanya.

Ho deien els pallassos de la tele. Aquella de les lents greixoses a l'UHF en blanc i negre i sense comanament a distància de la majoria de les cases, on la bona gent vivia alegre tot i les últimes cuetades del Règim, "todos al suelo" inclòs. Ho deien els pallassos de la tele: había una vez un circo que alegraba siempre el corazón, lleno de color. Un mundo de ilusión, lleno de alegría y de emoción . I aquest circ, si més no la carpa, pren forma a Montserrat cada dia una miqueta més. Els directors del programa de varietats fan el que poden. O donen permisos a canvi de diners o fan la vista grossa tot i la manca de la paparassa legal que cal per muntar una funció de qualitat al massís on les restriccions continuen sent, només, per a la bona gent. Aquests dies entre Diables, Sant Antoni i el Cavall, un grupet de francesos assessorats per penya d'aquí ha muntat la seva funció. El seu circ de tirolines, pèndols bestials i skylines d'infart. Mol...