Never Stop Dancing to the Electro Boogie

Allà dalt es mou alguna cosa. Però, a dos quarts d'onze del matí d'un divendres, què s'hi pot estar movent a l'últim llarg de la GAM de Diables? Potser és que han fet bibac. Deu ser això. Surten de la Sant Benedictes i allò que es mou és el tendal de l'hamaca. Remunto els primers metres del descomunal pendent que et regala la Canal del pou de glaç. Després de quinze minutets de "sudor y lágrimas" em planto en un balcó que cap a l'oest et regala unes vistes del vessant nord-est impressionants. Guot is dis?? interjecciono en un instant de sorpresa que no era sorpresa sinó ràbia. Tot un equip es despenja per la GAM. Ja són al penúltim llarg i baixant. Sembla que són quatre o cinc i entre les dues cordades baixen un petroll considerable. Sembla un tauló, tot i que també podria ser una camilla. Mmmmm. Dubto. Bombers en pràctiques, despenjant-se per la GAM? Mmmmm. Potser es tracta d'un reequipament. Però, altra vegada la GAM? Home, podria ser que l...

Preparando un artículo sobre ese rincón secreto para la escalada que es el circ de Colomers, ambiente alpino sin mucho compromiso ni dificultades exageradas, delícia oculta con caminatas del diez y algún que otro bombón en cuanto a roca se refiere, abro la caja de las sorpresas. Cién cajetillas de diapos, rémora del pasado de muchos escaladores, de cuando no existían cámaras digitales y tenías que montar un tinglado de ca-li-canto para ver cuatro fotiquis chulas de batallitas y “demases” con los compis. No encuentro casi nada. El destino –en català, puedes llamarlo “el fat”, y no es que tenga nada que ver con ser gordo en London, pero a veces, sí, resulta ser algo gordo, el destino– no sé porqué casi nunca quiso que arrastráramos la cámara a través de los diedros y las chimeneas de Colomers. “Morriña” Lo que sí que encuentro en esa caja de sorpresas, maravillado y, porqué no reconocerlo, sintiéndolo con cierta “morriña”, es una cajetilla llena de diapos de una primera que con l...

Des del Mirall Impenetrable fins a la David Aparicio Baró. Els ornitòlegs han detectat algun niu entre aquestes dues vies i pim-pam-pum, el Patronat ha decidit que no s'hi podrà escalar fins a finals de maig. L' Associació d'Escalada Sostenible se n'ha fet ressò i a mi em venen unes quantes preguntes al cap. Ens n'hem de donar per informats? i quan dic "hem" em refereixo a tothom susceptible de plantar-se un dia al peu de la tàpia per repetir-hi alguna via ara "prohibida"? Avui és dissabte i potser hi ha algú repetint, no sé, l'Anglada, per exemple. Els forestals posaran algun cartell indicatiu, encara que sigui al pàrquing, davant el refugi de Santa Cecília? Podríem marcar les vies / informar al personal sobre les escalades afectades a refugis, pàrkings, o fins i tot als peus de via? Quins ocells i a quina zona de la paret? Ens podem plantar tres tios quatre dies per repetir la Vudú i al Mirall, uns 10 metres a la dreta, en canvi, esc...

El primer llarg de l’Esperó Màgic a la Prenyada requereix finura en els moviments; res però, si el comparem amb els tres llargs que ens queden fins arribar al cim. Després d’un flanqueig fàcil cobert per dos burins d’època –un qualificatiu òptim, us diria, per a tots els burins d’aquest i de qualsevol altre massís– deu metres de diedre ens acaben obligant a tornar a tirar a mà dreta. M’hi trobo bé avui a la nord de la Prenyada. No fa vent, gens de sol i, com que ni tan sols m’aturo per fer un riu, gens de fred. Festa gansa Un pitó que balla des de, probablement, la primera ascensió i més enllà d’una sabina un altre pitó. Què passa? Res, si no fos perquè del pitó hi penja un mosquetó. Després ve el pas difícil del llarg. Algú deu haver preferit fer mitja volta –penso, mentre em penjo el mosquetó al baudrier, més content que un gínjol. A la Gómez, no fa ni quatre dies me’n vaig trobar un altre a la segona reunió. Festa gansa a Sant Benet. No hi ha res com trobar-te un regalet d...

Anglada-Guillamón a la cara nord de l’Elefant Aquesta foto li xurro a l’ A5lunnis . És un dels burils de l’Anglada-Cerdà de l’aeri, però és exactament igual a una de les peces que trobareu a l’Anglada-Guillamón de l’Elefant. Aquesta és una d’aquelles joies de l’esclada montserratina, pura essència del que és viure de veritat el massís, que passen desapercebudes i que, gràcies a això, resten intactes, amb el pas del temps, tal i com les van deixar els seus primers ascensionistes. L’escalada de ben segur que ha patit canvis. A simple vista és molt probable que el segon burí del primer llarg sigui posterior a la primera. Aquí podeu seguir la ressenya que n’he fet . La via la va aliberar l’Alzina a principis dels 90 i ho va fer sense afegir-hi cap expansió, ni a les reunions, ni al llarg clau: l’A2 que va cotar de 7a. El traçat de l’Anglada-Guillamón és curiosíssim. Com si la roca esperés que algú hi anés a fer la primera. Un diedre, una balma per estar-s-hi dret i fins i tot passej...

Al jardí penjat on comença l'esclada s'hi pot arribar de dues maneres. Si pugem per la canal per flanquejar després, però, descobrirem les antigues escales escolpides a la roca, herència d'algun ermità de la zona, ves a saber quan. Un diedre en forma d'arc es redreça amb moviments força fins. Dos burils d'assegurança i bona protecció a base de friends i algun tascó. Per arribar a la bauma, deixem la fissura en un flanqueig fàcil a mà dreta. La xemeneia del segon llarg és fàcil i curta, de manera que la podrem empalmar amb l'artificial. El tram d'estreps està completament equipat, però més val dur-hi un parell de claus per si salta alguna cosa. A l'Alzina i en Camacho els va sortir, segons la guia de Sant Benet, 7a. Des dels estreps sembla que hi ha canto, però, és clar, des dels estreps és fàcil dir-ho. D'aquí al cim ens resta un diedret assequible, tot i que a la sortida hi ha tres metres de roca discreteta. Totes les reunions són còmodes. Po...

Ja fa uns quants dies que en Brdx es va deixar unes quantes neurones en una reflexió força interessant en la qual, anant de dret a la qüestió, es preguntava: ¿Existe la roca como ente? O es un puto "kleenex" de "usar y tirar" para satisfacer nuestro ego conquistador? Continuava amb una crítica àcida del que queda després del pas d'un exèrcit cada dia més nombrós d'escaladors per determinades zones. Merda per tot arreu -com si algú es pensés que de tant en tant passen els serveis de neteja-; "taladraços" a trot i a dret per ficar-hi parabolts, els dits o fins i tot el cul; pintadetes, dibuixets i magnesi a mansalva... I jo n'afegiria un altre: gent per tot arreu, reunions socials, diversió assegurada per a la concurrència, rocòdroms a l'aire lliure, gratuits i amb una modestíssima aproximació. El problema s'està generalitzant; però és en els sectors d'esportiva on els estralls s'han notat abans. Més gent i, sobretot, unes ru...