Un puto kleenex de usar y tirar
by Bullarolas
Continuava amb una crítica àcida del que queda després del pas d'un exèrcit cada dia més nombrós d'escaladors per determinades zones. Merda per tot arreu -com si algú es pensés que de tant en tant passen els serveis de neteja-; "taladraços" a trot i a dret per ficar-hi parabolts, els dits o fins i tot el cul; pintadetes, dibuixets i magnesi a mansalva... I jo n'afegiria un altre: gent per tot arreu, reunions socials, diversió assegurada per a la concurrència, rocòdroms a l'aire lliure, gratuits i amb una modestíssima aproximació.
El problema s'està generalitzant; però és en els sectors d'esportiva on els estralls s'han notat abans. Més gent i, sobretot, unes rutines absolutament tòxiques. Fixa't-hi: hiperseguretat, magnesi a mansalva, un pegue rere l'altre i mentre descanso fumo, menjo, pixo, cago, arrenco floretes, matolls o aquell arbre que em puteja i embruto, ho enmerdo tot de dalt a baix. Tot el sant dia a peu de via acaba convertint els sectors en femers. Descampats en plena natura on arriba un punt que fa fàstic escalar.
Però aquest punt és inevitable? Tothom té dret a escalar. El que no està clar és si hem de continuar fent-ho com fins ara. Hauríem de canviar d'hàbits si no volem que al final els nostres administradors ens acabin tancant les zones.
O sigui que, perquè no ens inspirem una miqueta i:
a) Recollim la nostra merda. Tota. El que reculli la merda dels demés és la monda lironda. Si veus algun company que embruta, no et tallis i pega-li el toque.
b) En el cagar estaria bé ser previsors; però si la cosa apreta entre pegue i pegue, mirem d'allunyar-nos un pèl de les tàpies i, sobretot, evitem fer-ho tots al mateix racó.
c) Respectem els camins. Les dreceres erosionen molt el terreny. També podem contribuir a reconstruir els camins i els peus de via. Roques, arbusts i arbres caiguts, són una barrera perfecte per "tancar" dreceres i restaurar camins esllavissats.
d) Evitem el "gardening". Practicar la jardineria als peus de via i a les vies no és sempre imprescindible i contribueix a una ràpida erosió del terreny.
e) És difícil evitar el magnesi, però podem minimitzar-ne l'ús. Es pot fer servir magnesi de bola. Se'n gasta menys i el seu impacte a la roca és menor.
f) Evitem pintadetes, fletxes i altres històries decoratives. És imprescindible? o amb una bona ressenya als bars i revistes de torn, n'hi hauria prou?
g) Els equipadors haurien de ser concients que hi ha un límit a l'hora d'equipar noves línies entre les ja existents, picar cantos, tirar de sikadur o utilitzar preses de resina.
Que cadascú hi posi una mica de sentit comú.
4 garlantes:
Només afegir dos punts mes:
- Vigileu on aparqueu, no talleu els accessos als camps plantats i altres finques
(exemple: Vermell del Xincarró, el pagés deu estar fins el collons dels escladors!!!, Sta. Linya...).
- respectar les prohibicions lògiques, sempre que estiguin ben documentades (cartells) i acceptades pel col.lectiu.
En general en els sector ESPORTIUS propers a les carretres o al costat mateix, l'impacte és menor degut a que els ocells ja han pirat o simplement no s'hi acosten, En les parets allunyades, més llargues o menys vistads, l'activitat escaladora té una incidència greu sobre l'habitat de les aus...seria interessant que abans de escometre una ascenció, una nova ascenció o explorar una zona verge, es considerés la possibilitat de n fer-ho, de no posar per davant la conquesta personal i deixar de banda la fauna...igualment en parets com Montrebei o Montserrat i centenars de parets escampades pel Montsec o Tarragona, ens trobem que ja hi ha moltes vies, variants, embarques, noves apertures..etc...que segurament limiten l'espai a aquesta fauna per al seu desenvolupament...¿Seria interessant "limitar" o fins i tot "desequipar" aquestes vies, aquets embarques, aquestes variants i retornar el seu hàbitat als verdaders habitants de les pedres? No es tracta tant d'un efecte "estètic" com puguin ser les cagades o el magnesi, sinó d'un efecte directe i molt més incisiu sobre la vida animal d'aquestes parets...
Simplement quelcom a considerar...
Uns comentaris mes:
Al incrementar la població d'escaladors (exponencialment en els ultims anys) la proporció d'individus que no son étics (amb el medi, amb la resta d'escaladors ...) creix i fa que el seu impacte sigui mes visible.
Volguem o no volguem i per molt etics que siguem en els nostres actes gastem el medi. Es a dir en ca que no deixem merda i tots anem pel materix sendero, desgastem! Exemple: la baixada de la roca dels arcs (realment fot pena el caminet pel desgaste de la penya que baixa).
Ara que fer? regulació? llibertat absoluta?
A nivell personal crec que es tenen que començar a plantejar-se segons quines regulacions i els mitjans d'obertura de vies classiques (potenciar el clean climbing). Però malauradament crec que es utópic el meu plantejament, donç el creixement exponencial d'escaladors es degut a la escalada de masses (esportiva, paret equipada) ... i al increment de la informació.
Feia poc a un article de la vanguardia vinculaven l'augment de practicants d'esports de risc amb el instint del caçador de la tribu. Es a dir el "guerrer" que venç a la tribu rival o que caça el lleó i esdevé honrat pels membres de la tibu, s'ha substituit pel practicant d'esclada, barrancs, fora pistes, alpinisme que busca el reconeixement dels seus merits. I això em va fer pensar... tant blog, tanta info ...si fins fa com qui diu 5 anys teniem nomes les guies del luchy i els llibres de piades ... cuanta gent busca conscient o incosncientment en la publicacio de la seva piada el reconeixement de la resta de la societat dels seus merits? fins a quin punt l'increment de la informació afavoreix l'increment de la massificació? cal obrir tantes vies fins que arribem al nostre "peak oil" de la roca?
Una última paradoxa: Si una carretera colapsada (com la de berga al tunel) per evitar el colapse i per que tothom tingui dret a circular l'ampliem (en lloc de restringir) ens podriem plantejar ampliar al maxim els itineraris d'escalada per minimitzar el colapse i diseminar l'impacte. Però llavors podriem dir que hem tractat la roca como un kleenex, donç allà on hem pogut hem deixat el nostre impacte al obrir una via (per molt clean que sigui)
Bueno.. que m'ha quedat un toxo
Anims amb el blog i els continguts, son dels que fan que deixis de banda tot 10 min per reflexionar una estoneta
Ciao
Jose
totalment d'acord. Hauríem d'exigir a l'administració que assenyali de manera el més concreta possible les prohibicions insitu. És la millor manera d'anar més enllà d'unes regulacions de cara a la galeria.
Anònim,
No estic d'acord amb el que dius i t'ho dic amb cert bagatge de tibar-li en zones allunyades. Només et posaré un exemple. A la Marco Polo de la Roca dels Arcs cada any hi fan niu els voltors. Cada any, a dos metres d'una reunió. Caldria que els tècnics del DMAH demostressin que en parets amb poques visites l'any els escaladors afecten la fauna. Penso que ho tindran difícil.
Respecte dels ocells en seriós perill d'extinció, com ara el trencalós, estàs segur que l'incidència dels escaladors n'és la causa o el problema?
Què fem? convertim el país en un gran zoo i cada dia donem de menjar als ocellots afamats? Això és sostenible? o també és una qüestió estètica?
Josep,
Merci pels comentaris. Tot el que sigui compartir ideees està bé, ens fa avançar.
La massificació comporta més "guarros", però en general, crec que la gent està més conscienciada ara que als anys 80. Penso que amb l'extensíssima oferta de vies la gent es dissemina molt. El problema és que les zones es posen de moda i quan a la penya se li passa, normalment el fet que els entorns hagin quedat destrossats hi té alguna cosa a veure. Si cadascún dels que escalem hi posem un gra de sorra farem una muntanya.
Publica un comentari a l'entrada