Montañesa Nord. Campari d'estiu a la fresca

 Amb la calorada, un dels molts llocs on buscar la fresca és a la Nord de Montañesa. Una paret modesta; però que compta amb una roca espectacular, vertiqualitat i una textura especial que la fan exigent en adherències, balls de peus i primmirada en els recorreguts. Hi ha vies boníssimes, si no ho són totes. Curtetes de tarda, com l'Animalets o la Bruna i un pèl més llargues, com l'Agost, la Efecto Dunning o la Pater. I crec que em deixo el millor!

 

Efecto Dunning i Bruna

És una d'aquelles parets que va bé anar reservant i no esgotar-ne les vies, perquè visitar-la és sempre gratificant. Solitària, amb prou feines hi trobarem alguna cordada, i aïllada per mitja hora de pista amunt, des de Ceresa cap a la Collarda. Quin lloc ple de tresors verticals, l'Alt Aragó!

Aquest estiu, amb la Sònia, aprofitem un cap de setmana amb l'Ester i l'Albert, que es coneixen la tàpia com si fossin a  casa i hi comencem una primera que rematem amb un parell de dies més de feina. Situada al costat dret de la paret, a tocar de la Eméritos, que van obrir en Luichy i en Remi, no és tan mantinguda com altres vies de la paret, però crec que té llargs prou bons per divulgar-la i recomanar-ne la repetició. Aprofitem el bo i millor d'aquest pany en una escalada semiequipada amb xapes inox i algun pitó. Destacar les bavaresses desplomades del segon llarg i la placa fina fina del sisè. Obligada al voltant del 6b+.

 

Arribant a la R2 i a la placa del L6

Penjo també la resse de la Eméritos que també vam repetir. Més assequible, un pèl més equipada i una mica més selvàtica en el seu pany central (llargs fàcils i grades). No confondre les dues entrades. la Eméritos és equipada amb xapa Kop de Gas de ferro i la Campari, amb xapes inoxidables. De les dues baixem caminant per les tarteres i els barrancs de la cara contrària després de travessar el forat que sota la cresta travessa la paret.

Aprofitant que passàvem per aquí, concretament per la carretera que va de Saravillo cap a Sin i Serveto, ens fixem, i no som els primers, en les agulletes de conglomerat que guarden l'entrada a la petita vall.

Segons l'Instituto Geogràfico son las Agujas de Pariella. Escalem l'aresta més evident, la que mira cap a Saravillo i hi deixem tres xapes inoxidabbles i tres pitons. Caldrà el joc de tótems per repetir aquesta vieta de roca curiosa, entre conglomerat i calcari, petit tresor de tarda d'estiu per apagar la set. Un pèl exposada en el 6b per la qualitat del terreny, s'ha de buscar en tot moment la bona roca i tractar els cantos amb carinyo.

Comentar que dalt del cim vam trobar una corda podrida que encinta l'únic matoll que hi ha per rapelar. El reforçem i cap avall en 20 metrets fins la bretxa.

Solitud