Never Stop Dancing to the Electro Boogie

Parlar, ara, dels criteris de diagnòsi del trastorn histriònic de la personalitat que clarament presenta alguna roca  no toca . Molt millor perdre's per l'aresta brucs de la Miranda del Dauet. Un sol d'hivern perfecte, protegits del mestral, una roca que milloraria si la repetíssim més sovint, les assegurances justes per a una escalada amb ànima, i unes preses minúscules que asseguren dues coses: que hauràs d'enrecordar-te'n de respirar i que arribaràs al cim força satisfet. Sobre la "Archs-Freixas" hi ha bastanta consfusió per un grapat de ressenyes poc precises -la de la primera no hi ajuda- i per les poques repeticions amb què deu comptar la via. Sigui com sigui us proposo el recorregut que m'ha semblat més lògic, que segueix, segurament, el traçat del retroequipament que es va fer de la via aprincipis dels 90, amb espits. Com que el grau anava molt collat, millor deixar-se d'històries. Ja el contrastareu si hi aneu. La presa és...

Què millor que una històrica de dificultat per reprendre aquest recull de vies montserratines, essència de l'escalada tal i com un servidor l'entén. L'Aresta Nord del Dit és una via bastant discreta, tan per la seva dificultat -ronda el cinquè superior- com per per la seva llargada -amb prou feina arriba als 45 metres de recorregut. L'estil és decisiu. Però poc hi tenien a decidir en Pany, en Ferrera i la Simó. L'any 41 a Montserrat encara no sabien què eren els cargols trepats a la roca. Pujaven amb espardenyes i quatre escarpes i si es podien assegurar amb aquelles cordes de cànem, era només per creure que en cas de caiguda no anirien a parar a terra. En aquell temps les agulles més valorades eren les que no presentaven cap cara assequible: la Mòmia, el Cavall Bernat, la Caputxa i tantes altres. La Nord del Dit, la peculiaritat que té, és que a banda de ser tan compacta que no admet pràticament cap assegurança, ha mantingut quasi intacte l'espe...

-restauro l'entrada que aquest matí mateix havia esborrat- A la TIM de l'Aeri li van fer un d'aquells restilings que fan pena: com que no puc passar li casco un espit... Absolutament lamentable! Pel Youtube fins i tot corre el vídeo. A qui li interessi que ho investigui.

Sí, senyors, senyores, nens, nenes i forestals... a les costes de casa nostra últimament s'hi poden veure voltors... Cliquin la notícia, cliquin... S'han perdut, diran alguns, i no, no és ben bé això. Sembla ser que a casa seva (la que fins ara era la seva casa habitual, vull dir) no hi tenen espai, ni menjar, ni ganes de ser-hi i poc a poc van aventurant-se Pirineu i Prepirineu enllà. Se n'han vist arreu, des del Cap de Creus fins a les Terres de l'Ebre, i fins i tot als terrats d'alguns edificis de l'hospitalet. Sort que reben totes les nostres atencions, si no, pobrets, els passaria com a les cabres i acabarien desapareixent...