Never Stop Dancing to the Electro Boogie

Hace años que Picazo montó la ferrata más transitada de Montserrat. Por la Teresina, casi cada día se pasea alguién y la cosa también funciona para los que bajamos de la Paret de Santa Cecília. El otro día, después de escalar un largo de libre totalmente recomendable (vía El vianant, tercer llarg), bajaba por la ferrata sin sobresaltos, cuando, al llegar al puente de roca por encima del cual camina la ferrata, observé perplejo que algún jefe de las chapuzas está montando por debajo un puente tirolés (con todas las letras en acero inoxidable de alta densidad). Y digo perplejo, porqué en el sitio no hace falta montar ningún puente, a no ser que lo que se busque sea construir un mini-parque-temático, mondongo de lo cutre y del absurdo. Pero parece ser que hoy en día una ferrata no cumple las espectativas de ese grupo en aumento que son los ferrateros, si no cuenta con algún puente tirolés en su recorrido. Vean la foto y juzguen ustedes mismos si tiene sentido montar aquí ese ...

Si a la Sud de Montserrat hi ha una aresta que destaca per sobre de la resta, l’Aresta Arcarons al Plec Superior, a la Nord, el premi se l’emporta l’Esperó de l’Alba, als Ecos. Navegar per aquesta rampa esquitxada amb poquíssims burins, però amb dificultats accessibles, és un plaer difícil de descriure. El record que et deixa penso que és d’aquells que queden com a inesborrables. Els burins, sovint no es veuen, i és la lògica de l’escalada el que ens porta a descobrir-los, un darrere l’altre, buscant sempre les zones amb còdols més grossos i el recorregut més fàcil; fins al punt que oblidem la prudència i deixem que sigui la progressió la que ens els vagi oferint. Òbviament, amb dos o tres pitons curts, els aliens i alguna baga passarem més tranquils i el fet que la roca no sigui tan bona com a la Sud, deixarà de preocupar-nos. L’Esperó de l’Aba, sumada a la via Anubis , és l’exponent d’una forma d’entendre l’escalada. En Josep Lluís Moreno les firma les dues i hi deixa clar u...

Aquesta delícia montserratina ataca, per començar, una placa podrida per l’incendi del 86 de forma directa fins al bosc que ens durà a la primera reunió que farem en un balcó aprofitant una sabina. A la placa només trobarem un burí, que costa de veure perquè no porta plaqueta. El segon llarg, molt curtet, começa remuntant la canal fins a un arbre cremat. Des d’allà ja veiem els burins que amb estreps o en un lliure complicadíssim, ens deixen al centre de l’aresta. Després d’una sèrie d’A0s, caldrà fer un cop de gas per arribar a la primera reunió. Des de la balma, ja veiem els dos següents burins. Arribar-hi no és difícil; tot i que per continuar, haurem de confiar en trobar el tercer i últim burí del llarg, amagat en una petita balma. La resta de trams són un anar fent. Les dificultats amb prou feina arriben al cinquè grau, però caldrà afinar els sentits. La roca ens fa dubtar i els burins no els veiem fins que ens els trobem. El darrer llarg és el més descompost, raó per la qual e...

Walter Bonatti ha mort avui a Roma als 81 anys . Aquest pioner, outsider, escalador increïble que va revolucionar en silenci l’alpinisme mundial, se’n va dos dies després que  el pilar més conegut, el del Dru, patís tres despreniments massius durant aquest diumenge . Pels que només el coneguin pel nom i les fites, és imprescindible el seu llibre Muntanyes d’una vida –Proa, 2000. Tot i que potser teniu la sort de trobar Les meves muntanyes –Bruguera, 1965. Perquè més enllà de les seves gestes alpines hi havia, com passa sovint amb els que són realment bons, tota una forma de veure l'escalada i la relació dels homes amb la vertical.

El Triomf de la voluntat és un documental de la Leni Riefenstahl que posa els pèls de punta. Colze a colze amb el nazisme, a la senyoreta Riefenstalh se la reconeix, no obstant, com una de les pioneres que va revolucionar el llenguatge audiovisual a principis del segle XX. La llàstima és que fos a remolc de Hitler i dels seus deliris, tot i que el simbolisme del nazi, ideologia que ella secundava de manera incondicional, és inextricable de les pel·lícules que va dirigir. Recordant a casa, l’altre dia, una batalleta em va venir al cap aquest títol. “El el triomf de la voluntat”, de què em sonava? Una novel·la d’algú”, vaig dir. “No, no. Una peli de la Leni Riefenstalh ”. Un tema massa escabrós per treure’l al blog –vaig pensar. Parlar de qualsevol cosa dels nazis em fa fàstic i ni que sigui matisant-la, sempre provoca certa urticària i certs dubtes en el teu interlocutor. Però què coi ! Si sortir del cotxe a les dotze del migdia d’un dia de reis fastigosament gris (06-01-2011), des...