Never Stop Dancing to the Electro Boogie

Agulla Gran del Pas del Príncep, Montserrat, via Paca-Bullarolas, ED, A3+, 105 mts. Víctimes del màrketing, aquesta és l’altra manera de dir-li a la Paca-Bullarancas. Una via de love-aid-climbing que vam obrir fa poquet a la cara Nord-Est de l’Agulla Gran del Pas del Príncep. Un pany de paret de roca al·lucinant, d’aquella que empapa el sol naixent i que a recer del mestral durant mil·lenis s’ha omplert de forats i foradets “a dojo” com deia en Paca al seu blog. Deixant de banda el divertit episodi de demanar disculpes i cagar-se en el puto becari que va decidir que tot plegat era notícia de portada – perquè decididament no ho era –, us en faig cinc cèntims a nivell descriptiu, per anar fent boca i despertar els instints. Per començar, dir-vos que tot allò tan poètic del sol naixent i els mil·lenis no compta per a les llastres del primer llarg. Des del peu de via remuntem una aresta molt fàcil. L’abandonem i encarem el mur (un pitó). Ens embarquem per un tram vertical, amb b...

El otro día andaba plafoneando en la Panxa, un tiempo depués de no dejarme caer por la Zona Hermètica de Sabadell , por aquello de que con el sol en las tapias hasta las 21:00, uno aprovecha para salir a escalar de verdad, y viví una escena que quizá la mayoría de los que estamos metidos en este fregao, repetimos absurda y constantemente.   Basta un mes de vía larga, alejados de la resina de Gárgola , para perder el punch sudado con tanto esfuerzo y tanta sesión de entrenamiento. Aún sin perder el grado, pués igual has estado apretándole varios días por semana, en el plafón ya no eres el mismo. Flaquenan las alitas y los dedos y el antebrazo y en poco rato le llega el turno al espíritu . Ese pasito con el que hace un mes vacilabas a las nenas ya no te sale con la elegancia de Tonny Manero. Tiemblas, sudas, resoplas, te das un golpe en el codo con esa presa gorda, un golpe que duele y más que la danza del cisne, la cosa termina pareciendo una versión barriobajera de...

L'altre dia el president del Banc Central Europeu, un tio que òbviament és més aviat conservador, avisava als bancs que "les democràcies europees no toleraran un altre rescat del sistema financer". Que ho digui ell és significatiu. La gent en comença ha estar farta i els que es pensaven que aguantaríem les retallades dels serveis socials bàsics, la baixada de sous, l'apujada dels preus, l'atur, les factures i les comissions i que ho aguantaríem tot eternament, val més que posin la tele i s'hi comencin a aplicar. N'estem tips, de polítics que cobren massa per fer el que fan, però sobretot de potentats, grans empresaris i banquers, que tenen als nostres representants públics agafats pels ous. Es pensen que poden fer el que volen i han convertit la política en una opereta avorrida i sense sentit al servei del seu capital i de la seva especulació. La gent ens comencem a queixar pacíficament. Hem après alguna cosa de tot el que ha passat els útlims mesos al ...

Hi ha dies que et cal un cop de gas per arrencar i creure't que podràs amb tot plegat. Ara cal ajudar els amics, ser al seu costat. Ens trobarem junts pels camins de Montserrat, més tranquils, sense el pes, de vegades tan feixuc, de l'existència. Aleshores ens farem un somriure i després un tip de riure, tots els que haguem agafat una drecera, i ens faran falta molt poques paraules i ni una sola corda per tirar amunt.

Serrat del Moro, via Anubis, 310 mts. ED D’entre les vies de les parets nord de Montserrat, no crec que n’hi hagi cap de tant fina com l’Anubis del Serrat del Moro. Aquest esperó d’uns 150 metres, de presa minúscula, roca compacta i passos de violí sembla transportat des de les agulles. Com l’haguessin abandonat, amagada en mig del caos del Moro, una llarguíssima aresta Brucs per recordar als escaladors de vies llargues que no tot és el que sembla i que en l’escalada sempre hi ha alguna cosa més enllà dels números. Oblideu els moviments atlètics i la força bruta. Sense passar del 6a montserratí, l’Anubis obliga des dels primers metres fins pràcticament els últims, en una escalada d’adherència, de presa petita i no gaire agraïda. Tot això amanit, com no podia ser d’altra manera, amb poquíssims burins d’assegurança, col·locats no en els metres més compromesos si no allà on la roca va permetre als primers ascensionistes d’aturar-se a barrinar-la. En escalar aquest esperó estret...