Never Stop Dancing to the Electro Boogie

Les fotos de l’Oju Peligru estan tenint un efecte torbador en la comunitat escalatòria d’aquí i de més enllà. Són per treure’s el barret i si tanques els ulls i t’hi imagines, és fàcil que l’estòmac se’t posi per corbata i et vingui aquell acte reflex que fa que t’agafis fort a la cadira, al teclat, a la pantalla o al que sigui que tinguis més a prop. A propòsit d’un parell de comentaris del Mohauk i el Xavi us proposo l'esquema. Les variants poden ser moltes i cadascú és lliure, arribats el cas, de muntar el tinglado com millor li sembli. Dinàmica de forces, increment del xiclet (com més millor) i bricolatge vertical del que no ensenyen als manuals de la Leroy Merlín. Ah! I a suar. Això sí, sempre que tinguis ganes de ficar-te en segons quins fregats ;).

Fa uns anys, un col·lega d’escalades sentenciava, cigaló en mà, davant la llar de foc de la masia que habitava aleshores, que “tot el que baixa, puja”. Ho deia del revés expressament. Ho aplicava a l’escalada, com a colofó d’una batalleta digna de ser racontada en aquestes lletres. Poques setmanes abans d’aquella trobada aromatitzada –potser una mica massa–, a base de cafès regats amb conyac i boires espesses de marihuana conreada per damunt dels mil metres; el col·lega i un amic obrien una via de mixte no massa compromesa en una paret dels Pirineus que ara mateix no recordo. Els llargs se succeïen un darrere l’altre amb rapidesa, els piolets mossegaven amb ganes una neu dura excel·lent i entre pitons, friends i algun cargol de glaç la imponent tàpia s’anava deixant fer sense protestar ni complicar la vida als dos amics. A pocs metres del cim, el col·lega va muntar reunió en una repisa de neu, amb un tascó i el parell de piolets triangulats. Va penjar-se, va recollir les co...

Megalomaniacos todos. O al menos, unos cuantos –y en la lista negra de esos cuantos, obviamente y sin modestia alguna, me incluyo; pués lo que a continuación les expongo no es un piropo sino una crítica. Así empieza esta coña marinera inspirada por A5 Lunnis y su crónica, tiempo ha, del jaleo paralelo al nuestro que montaron en la Pedriza madrileña unos desaprensivos de dedo fácil y cerebro complejo. Pero ni esto es Tombstone City ni aquí vamos a montar un jaleo como el que montaron en el ya demasiado redifundido Ok. Corral “Tanta megalomanía aperturista va a traer la prohibición de escalar”. No sabía si atreverme en su momento y lo dejé como un simple consejo de ese capullo en el que me convierto, sólo de vez en cuando, llamado Maestro Jhú-Lhai. La cosa la inspiró A5, y hoy mismo la ha resucitado el siempre sorpresivo Girbén . La fracesita trae consigo cierta carga de profundidad para los versados en las pajas mentales imprescindibles del mundillo. La califico menospreciánd...

Agulles té les seves coses. Hi ha un munt de vies clàssiques que un dia o altre acabes repetint. Vies fàcils, quan comences, lliure potent, quan vols recrear-te, una cara nord especialment concebuda per a penitents del montserratisme, a més d'un grupet de xoriços que es dediquen a rebentar el dia a molts dels que ens passegem per la zona. Dimarts. Torno a tintinejar carregat amb una motxilla que em pesa massa. Baixo després d’un dia de curro a la Galí-Gil. Entre els arbres amb prou feines veig el llençol imprescindible que és la cara Est de la Miranda de les Bohigues. Per fi intueixo el camí transversal que em durà al coll de les Portelles i d’allà cap al cotxe, a Can Massana. Al trencall em trobo a en Harry . Ens vam conèixer ara fa un any i mig, en la trobada contra l’ús indiscriminat del trepant i del sika en aquestes roques que ell també tant estima. Coincidim en mirar amb escepticisme els fruits d’aquella trobada que ell mateix va engegar. Almenys va servir –m’explic...

Muralla Nord d’Agulles, Cap de l’Arc, via Galí-Gil No recordo cap xemeneia a Montserrat tan agònica com la que culmina el Cap de l’Arc, a la nord d’Agulles. Hi ha un punt en què tens la sensació que et pengen els peus, sota el sostre, mentre proves de girar el cap per veure exactament cap a on tirar. Se sent parlar molt de l’últim llarg de la GEDE, a l’Escorpí, però dels últims quaranta metres de la Galí-Gil, com que no es repeteix tant, només n’havia sentit comentar les virtuds en alguna ocasió. Una xemeneia penjada que talla el sostre imponent, llisa per l’interior en el seu primer metre i en la qual, per entrar-hi, has d’apurar l’últim graó de l’estrep, des d’una reunió penjada amb un ambientàs extraordinari. Quan passes pel camí que va de Can Massana al Portell Estret, no pots evitar fixar-te en dos perfils. Són allà. L'immens arc de la Verdaguer-Sassot i el sostre penjat d’aquesta joia de l’escalada montserratina que és la Galí-Gil crec que atrauen la mirada de qualsevol...