Essències montserratines IX

L'Elfantet, Aresta de l'incendi

Més que essència montserratina, la Colorantes permitidos és essència benedictina. Ho dic, com segurament molts dels que l'han repetida estaran pensant, pel grau. Un 6a d'espant, un parell de 6as estratosfèrics, i un 6b+ (sense tocar l'arbre, a la sortida de la R2) inhumanament surrealista pels amants del considerat abominablement difícil al calcari de la Serra de Prades i el Montsec. La cosa no és tan sorprenent si t'has passejat més d'una vegada pel formidable Camí dels Totxos fins al peu de la Bimba. Allà tot guarda una unitat i el cosmos santbenedicte pren forma i tanca el cercle ("santbenedicte" sense "í" per homenatjar aquella obra mestra a Diables) . Tots els 6as són d'espant, els 6b+, inhumans i els 7as ya ni te cuento, bow...

Però sobre tot això en faria més via algun dels bows assidus de la zona. Sant Benet és un cosmos particular perquè el lloc té una personalitat pròpia excepcional marcada per l'entorn i els companys que n'han transitat els camins de la seva història.

Deixa'm que vagi al gra. Sobre la Colorantes hi ha uns quants posts detallats i alguna ressenya actualitzada prou concreta que desemereixerien qualsevol ampliació informativa d'aquesta escalada. La restauració, en canvi, es mereix un 10. No és un reequipament. No només no s'ha afegit cap expansió sinó que, a més, s'han retirat els espits que havien emplaçat als primers llargs escaladors sense prou escrúpols per afronatar-la tal i com en Panyella, en Camacho i en Suñol l'havien pensada aquell mes de gener de 1985.

L'escalada queda segura, molt més que amb els vells burils col·locats a mitjans dels vuitanta, però estan prou separats com per donar sentit a totes i cadascuna de les decisions que prenem sobre els nostres moviments a la paret.

La vam repetir 10 anys després i recordo que amb el grau justet i aquells burils el cap no estava per gaire històries. De seguida tiraves d'A0s o la tensió t'empenyia a reposar. Però et consolava pensar que aquí no et quedaves sol. Vam ser uns quants els que ens vam agafar a les cintes com a putes. Ara mateix, els parabolts de la Feec conviden a no tocar l'arbre i a caure una vegada i una altra fins encadenar els passos.

Però la protagonista d'aquest post no és la Colorantes, sinó la impecable Aresta de l'incendi que en Marcel Millet i en Salvador González van escalar a pèl aquell estiu de 1986 en què es cremava Montserrat. El resultat és una aresta de moviments fins, amb algun pas de violí que tot i que no passa del cinquè te l'has de pensar dues vegades. Assegurats amb algun friend petit i algun merlet la cosa no és tan terrible. Les sensacions un cop ets al cim són inmillorables.

0 garlantes:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...