Never Stop Dancing to the Electro Boogie

Al jardí penjat on comença l'esclada s'hi pot arribar de dues maneres. Si pugem per la canal per flanquejar després, però, descobrirem les antigues escales escolpides a la roca, herència d'algun ermità de la zona, ves a saber quan. Un diedre en forma d'arc es redreça amb moviments força fins. Dos burils d'assegurança i bona protecció a base de friends i algun tascó. Per arribar a la bauma, deixem la fissura en un flanqueig fàcil a mà dreta. La xemeneia del segon llarg és fàcil i curta, de manera que la podrem empalmar amb l'artificial. El tram d'estreps està completament equipat, però més val dur-hi un parell de claus per si salta alguna cosa. A l'Alzina i en Camacho els va sortir, segons la guia de Sant Benet, 7a. Des dels estreps sembla que hi ha canto, però, és clar, des dels estreps és fàcil dir-ho. D'aquí al cim ens resta un diedret assequible, tot i que a la sortida hi ha tres metres de roca discreteta. Totes les reunions són còmodes. Po...

Ja fa uns quants dies que en Brdx es va deixar unes quantes neurones en una reflexió força interessant en la qual, anant de dret a la qüestió, es preguntava: ¿Existe la roca como ente? O es un puto "kleenex" de "usar y tirar" para satisfacer nuestro ego conquistador? Continuava amb una crítica àcida del que queda després del pas d'un exèrcit cada dia més nombrós d'escaladors per determinades zones. Merda per tot arreu -com si algú es pensés que de tant en tant passen els serveis de neteja-; "taladraços" a trot i a dret per ficar-hi parabolts, els dits o fins i tot el cul; pintadetes, dibuixets i magnesi a mansalva... I jo n'afegiria un altre: gent per tot arreu, reunions socials, diversió assegurada per a la concurrència, rocòdroms a l'aire lliure, gratuits i amb una modestíssima aproximació. El problema s'està generalitzant; però és en els sectors d'esportiva on els estralls s'han notat abans. Més gent i, sobretot, unes ru...

Segur que a alguns dels pacients lectors d’aquest i altres blocs els sonarà el fotomuntatge photoshopero que il·lustra el post d’avui. Amb aquest breu de tècnica tòxica no preténc explicar, ni tan sols imaginar, què es va fer finalment de l’amic Membrillo. El vam deixar ben guardadet, com recordareu, a l’aparador del Nus, en plena placeta del Diamant al sector més “chic” del súper-barceloní barri de Gràcia. Suposo que encara hi deu ser, guarnit amb aquell neoprè d’última generació, enrotllat a l’estàtica amb la qual jo mateix el vaig escanyar. Tot i que ara mateix deu estar un pèl més sequet i una mica més descolorit. Ja se sap, amb tant de sol de bon matí, fins i tot les bagues i els cordinos perden el color. Però deixem la part més escabrosa i estimulant de la historieta i centrem-nos en allò que tenia de realitat. Aquell dia em vaig decidir pel Croll. L’objectiu: remuntar cordes fixes de llargs, bàsicament d’escalada lliure, durant les escalades solitàries. Aquí, u...

Estando como están de conmocionados algunos y algunas , no es de estrañar que la siguiente conmoción que os expongo no os deje indiferentes. Southington, Connecticut, EUA Algunos trepas del pueblo piden permiso al ayuntamiento para equipar con paraboles una bonita fisura en un bonito cliff de la zona. Lo hacen y disfrutan como locos sin tener que cagar friends y otros chismes para asegurar el tiro. Pasan los meses, los días, las horas y hasta los minutos. Cordadas a raudales, una detrás de otra. Pim, pam, pum. Hasta la dichosa fisura está contenta. Le dolió todo aquel drilling, pero es el precio que había que pagar para que más que algunos se fijaran en ella y en sus movimientos obligados. Pasa el tiempo hasta una fría y ventosa noche del mes de octubre. Por las calles de ese pueblucho llamado Southington, de cuyo nombre no querrían acordarse sus habitantes, mas se acuerdan, se paean los niños y no tan niños. Van disfrazados de monstruos, fantasmas, zombies y brujas. Todos sedientos...

Dónde se habla de los elementos , chistes , caprichos , rutinas y otras excrecencias de ese túnel llamado de la Foixarda .