Never Stop Dancing to the Electro Boogie

Diu que Déu, emprenyat pel comportament d'un grupet de frares, un novici, un escolanet i un bisbe, va decidir castigar-los convertint-los en moles de roca al costat heretge de la muntanya de Montserrat, lluny del Monestir, a l'altra banda del Coll de Porc. Hauríem de suposar que aquell grupet de viciosos van anar a petar directament al seu infern particular -on encara avui deuen muntar-se unes farres de cal déu-, si no fos perquè tot plegat és una llegenda i perquè, anteriorment, el que és ara la Nord dels Frares Encantats, eren un grup de tàpies amb noms de cavallers, un exèrcit de  guerrers plantant inamovible, de cara al vent. Però d'això fa molt temps, un temps en què el Cavall Bernat era un carall trempat i en el qual l'Escletxa dels Teixos... Bé, no em feu pensar en com debien anomenar els pagesos i els carboners a la dita escletxa. Sigui com sigui, aventurar-se per la Nord de qualsevol d'aquestes tàpies és un repte: ambient sever, línies verticalíssimes, r...

Tots evolucionem amb el pas dels anys. Un dia penses una cosa i l'altra, és probable que hagis canviat d'idea. N'hi ha alguns, però, que la cosa els afecta, des del meu punt de vista personal, subjectiu i transferible, un pèl massa. Eren joves, estaven forts o molt forts i escalaven metres i metres sense que els burins que anaven posant, escassos, tot s'ha de dir, els preocupessin gaire. De les seves gestes van quedar-ne un munt de vies força expos que el col·lectiu, uns més que d'altres, ha anat disfrutant després. Ara s'han fet grans. Però no només han passat els anys, no. A ells els ha passat alguna cosa més. Votaven el PSUC i ara creuen fermament en Mariano Rajoy? No en tinc ni idea. Però els ha passat alguna cosa. I ara? Ara quan escalen es dediquen a reequipar les vies que amb tanta valentia havien obert fa unes dècades. I ho fan a base de parabolada del 12. Afegint expansius a tort i a dret. Coloraines verticals sense cap gràcia per al benefici estela...

Un post de'n Cesc em fa córrer muntanya amunt a buscar aquestes escales rodones per les que grimpa la Trilogy o Aresta Integral dels Plecs: novament, un esperó increïble de traçat valent i amb les expansions tan justes que més valdrà no mirar avall mentre li tibes un metre rere l'altre amb poca cosa més que la corda ballant a l'aire sota els teus peus. I és que Montserrat té això. Encara ara, la muntanya, no em deixa de sorprendre amb noves arestes a cada pas més atrevides. Rampes que des del peu estant, semblen fàcils, però que no ho són ni de bon tros. Aneu-hi. La Trilogy ha de ser inclosa en el recull de les millors vies del massís perquè és un tresor, almenys pel que fa a l'atreviment amb que sembla que va ser concebuda. Els graus, la majoria dels cinquès, són colladets i el martell, després del segon llarg, ja el podem guardar al fons de la motxilla. Ens aniran bé quatre pitons plans, un joc de vés, un bong i els tascons per aquest A1 podridot; a més dels al...