Never Stop Dancing to the Electro Boogie

Un post en caranorte  vuelve a pegar en el tablón de anuncios de éste, nuestro micromundillo colectivo, preguntas sobre el apasionante mundo del onanismo vertical. Es decir, sobre eso de pasearse solo por las tapias, sin más compañía ni compañero que uno mismo. Addicción que se pega más que cualquier otra cosa, dependiendo siempre, claro está, de nuestra tendecia a la obsesión compulsiva y de nuestra habilidad para hablar con las piedras. Sin querer ser exhaustivo, porqué la cosa daría para un libro, pero sin querer tampoco que el tema se termine pareciendo a un artículo del amigo Tino , dejen que menda les cuente una de las muchas formas de escalada en solitario. A sabiendas de que cada maestrillo tiene su librillo y de que contra técnicas y preferencias personales no hay nada que decir, me centraré en el uso que hago del Soloist . Y eso no es garantía de nada. ** Aviso: si no les interesa el tema mejor lo dejan, señores. Es un auténtico tostón de post. Antes de contar la ...

A la Nord de Montserrat, deixada de la mà del déu de les modes, queden pocs murs on encaixar una via sense que l’experiment requereixi un estudi previ. S’obriran, encara, un munt de línies més; i fer com en Rodés i en Labranya a finals del setanta i dir que ja no queden ni fissures ni murs on escalar una primera, seria una temeritat en la qual no cauré ara. Però és curiós que, des que amb en Paca vam escalar la Grimpacòdols, diferents persones de procedències i generacions diverses, m’han comentat que ells una vegada també van clixar la cara Oest del Bisbe amb la intenció d’obrir alguna cosa a l’esquerra de la Reina d’Escòcia. Secretament, però, cal felicitar l’amic Josep E. Castellnou. Els espits emplaçats per ell mateix a la tàpia a principis dels anys 90 (?) em fa l’efecte que durant anys han convidat als escaladors amb afany de fer-hi una primera, a abandonar la idea del Bisbe. Això, la distància a caminar i la tàpia: absolutament compacta, verticalíssima i amb un aspecte prou...

Aquest bigwall amb les expansions justetes arrenca, de fet, a partir del tercer llarg. Aprofita el primer tram de la Carrizosa-Coll i una trentena de metres oberts entre finals del setanta i principis dels vuitanta amb burins en força bon estat. Les reunions, excepte la cinquena que cal reforçar amb un parell de pitons falcats, les hem deixades completament equipades amb parabolts del vuit i alguna burinada. Tots els llargs són entretinguts. Destaquen el tercer i el cinquè, ambdós oberts per en Paca: “Deriva non expansion”, A4 de curro i sense expansions, amb roca boníssima i bastants forats; i “La llastra”, un A3+ curtet però intens, on caldrà barallar-se amb una fissura delicadeta. A “Taco Bell” caldrà dur-hi un parell de tacs mitjans. Dos parabolts ajuden, però la feina hi és assegurada. L'”Skyscreaper” escala el tram més compacte de la via, amb força burins i algun parabolet a la part central del llarg. L'entrada i la sortida, però garanteixen que el fluxe d'adrena...

Aprofitant una visita a les Agulles pengem el pot de registre a la Directa del Maluta a la Bandereta. Pel que sé, encara no té segona, tot i un intent recent de l’amic Xavi i un company que s’acaben despenjant del segon llarg, per mi, el més difícil de la via, ja que tot i els espits, és probable que us regali alguna caigudeta. Dins del pot, amb el permís de la família, que en aquestes coses té veu i vot, posem un click pirata. Uns dies abans vam ser a Sant Benet escalant i recordant al Crow. Vola alt i menja’t el món. **** Per accedir al cim de la Ven-Suri-Ven apretem els culets per la Vendrell-Surinyach-Ventura, que precisament dóna nom a l’Agulla. Una clàssica un pèl abandonada amb regust d’oblit i algun pas bonic. L’objectiu era l’Original; però perdo de vista els burins que haurien d’unir la xemeneia amb la fissura penjada sobre la cara Oest. El matí, però, l’hem arrencat repetint de nou una d’aquelles semi-clàssiques reequipades pels propis autors de la primera. Malauradame...

El sistema està que trina. La societat s’enfonsa, creix l’atur, s'esmicola l'estat del benestar, les administracions ens apreten cada vegada més; però no a tots. Als bancs ni tocar-los, no fos cas que deixessin de guanyar el que la resta perdem. I l’escalada? L’escalada també pateix una crisi sense precedents. Es troba en un punt d’inflexió de futur tan incert com indecent. Si és que a això, se li pot dir, encara, escalada.