Never Stop Dancing to the Electro Boogie

El Montgròs, Estrella Polar, ED-, A1, 250 mts. Miro i remiro un vídeo que no té desperdici d'un parell de bous escalant el primer llarg de la innovadora "Ke no nos falte" a la cara oest de la Vespa, al cor més secret de les Agulles. La via ha quedat entre el 6a i el 6b, però tal i com comenten abans de l'escalada els seus protagonistes: -Però perquè dieu que és 6a? Li diu el que l'assegura. - No sé perquè diuen que és 6a, però buenu... Somriu l'altre. M'aturo i recordo una escalada que vam abordar poc abans de les festes de Nadal a la mole del Montgròs (molt més fàcil i assegurada, res a veure amb aquesta meravella de l'evolució que és l'escalada tradicional montserratina ). La vam disfrutar moltíssim, l'Estrella Polar. Burins de tant en tant, algun friend, algun pont de roca i algun merlet, roca excel·lent, lliure assequible... Però el grau... el que fallava era el grau de la ressenya: un cinquè superior i uns cinqu...

Agulla Fina dels Naps de Baix, via Lady fantasia, 100 mts. ED-, A3. Tot i que El Periodico diu que més del 50% dels catalans viuen sense sentir cap mena d'apetència sexual , hi ha qui diu que el sexe és terapèutic, bo per la salut. La Lady Fantasia és, des d'un punt de vista radicalment personal i completament subjectiu, l'escalada d'artificial tècnic més sensual del massís. Sexe del bo absolutament recomanable, tot i que actualment, la via, la facis penjat dels ploms en un 80% dels passos. Els forats per les falques s'han anat deteriorant i col·locar les pecetes de fusta i els pitons s'ha convertit en una feinada que, quan arriba un punt que t'agafen les presses, decideixes que no et pots permetre. Per al primer llarg, millor una variant amb roca de bona qualitat per l'aresta, fàcil, amb canto i poc equipada. Al diedre original el conglomerat continua podrit malgrat el pas de les cordades i a més, el flanqueig cap a la reunió és un quart superio...

L’acrònim Cad’e (CADE), que per poc que t’hagis passejat per les tàpies del país ràpidament et sona gràcies a unes quantes vies d’una lògica impecable i un estil encertadíssim, té els seus orígens poc abans de l’any 1942. Després de la tràgica desfeta que va suposar la Guerra Civil, els serveis secrets del franquisme no donaven l’abast. No és que fessin falta agents secrets. Mai n’hi hauria hagut prou, de policies, per controlar tot el que feia falta controlar en aquell pou sense fons que va de l’hivern del 39 a la primavera de l’any 60 –i em quedo curt. Franco y els seus ho sabien i per això van fomentar la delació a canvi de favors i de diners. I fomentar la delació començava per ficar gent afí per tot arreu, sobretot si aquest “tot arreu” passava per un club on es reunien persones que practicaven una afició tan incontrolable, tan lliure, com són l’excursionisme i l’escalada. Els falangistes eren descarats. Havien guanyat la guerra. No s’amagaven. Eren durs, cridane...