Never Stop Dancing to the Electro Boogie

Des del Mirall Impenetrable fins a la David Aparicio Baró. Els ornitòlegs han detectat algun niu entre aquestes dues vies i pim-pam-pum, el Patronat ha decidit que no s'hi podrà escalar fins a finals de maig. L' Associació d'Escalada Sostenible se n'ha fet ressò i a mi em venen unes quantes preguntes al cap. Ens n'hem de donar per informats? i quan dic "hem" em refereixo a tothom susceptible de plantar-se un dia al peu de la tàpia per repetir-hi alguna via ara "prohibida"? Avui és dissabte i potser hi ha algú repetint, no sé, l'Anglada, per exemple. Els forestals posaran algun cartell indicatiu, encara que sigui al pàrquing, davant el refugi de Santa Cecília? Podríem marcar les vies / informar al personal sobre les escalades afectades a refugis, pàrkings, o fins i tot als peus de via? Quins ocells i a quina zona de la paret? Ens podem plantar tres tios quatre dies per repetir la Vudú i al Mirall, uns 10 metres a la dreta, en canvi, esc...

El primer llarg de l’Esperó Màgic a la Prenyada requereix finura en els moviments; res però, si el comparem amb els tres llargs que ens queden fins arribar al cim. Després d’un flanqueig fàcil cobert per dos burins d’època –un qualificatiu òptim, us diria, per a tots els burins d’aquest i de qualsevol altre massís– deu metres de diedre ens acaben obligant a tornar a tirar a mà dreta. M’hi trobo bé avui a la nord de la Prenyada. No fa vent, gens de sol i, com que ni tan sols m’aturo per fer un riu, gens de fred. Festa gansa Un pitó que balla des de, probablement, la primera ascensió i més enllà d’una sabina un altre pitó. Què passa? Res, si no fos perquè del pitó hi penja un mosquetó. Després ve el pas difícil del llarg. Algú deu haver preferit fer mitja volta –penso, mentre em penjo el mosquetó al baudrier, més content que un gínjol. A la Gómez, no fa ni quatre dies me’n vaig trobar un altre a la segona reunió. Festa gansa a Sant Benet. No hi ha res com trobar-te un regalet d...

Anglada-Guillamón a la cara nord de l’Elefant Aquesta foto li xurro a l’ A5lunnis . És un dels burils de l’Anglada-Cerdà de l’aeri, però és exactament igual a una de les peces que trobareu a l’Anglada-Guillamón de l’Elefant. Aquesta és una d’aquelles joies de l’esclada montserratina, pura essència del que és viure de veritat el massís, que passen desapercebudes i que, gràcies a això, resten intactes, amb el pas del temps, tal i com les van deixar els seus primers ascensionistes. L’escalada de ben segur que ha patit canvis. A simple vista és molt probable que el segon burí del primer llarg sigui posterior a la primera. Aquí podeu seguir la ressenya que n’he fet . La via la va aliberar l’Alzina a principis dels 90 i ho va fer sense afegir-hi cap expansió, ni a les reunions, ni al llarg clau: l’A2 que va cotar de 7a. El traçat de l’Anglada-Guillamón és curiosíssim. Com si la roca esperés que algú hi anés a fer la primera. Un diedre, una balma per estar-s-hi dret i fins i tot passej...