Les pitonisses de'n Girbén
L’acrònim Cad’e (CADE), que per poc que t’hagis passejat per les tàpies del país ràpidament et sona gràcies a unes quantes vies d’una lògica impecable i un estil encertadíssim, té els seus orígens poc abans de l’any 1942.
Després de la tràgica desfeta que va suposar la Guerra Civil, els serveis secrets del franquisme no donaven l’abast. No és que fessin falta agents secrets. Mai n’hi hauria hagut prou, de policies, per controlar tot el que feia falta controlar en aquell pou sense fons que va de l’hivern del 39 a la primavera de l’any 60 –i em quedo curt.
Franco y els seus ho sabien i per això van fomentar la delació a canvi de favors i de diners. I fomentar la delació començava per ficar gent afí per tot arreu, sobretot si aquest “tot arreu” passava per un club on es reunien persones que practicaven una afició tan incontrolable, tan lliure, com són l’excursionisme i l’escalada.
Els falangistes eren descarats. Havien guanyat la guerra. No s’amagaven. Eren durs, cridaners i uns experts delators, a banda de saber exactament com fomentar el terror per mantenir ben quieta la concurrència.
Tot això queda molt lluny, però va passar. També, als passadissos i a la Sala de Juntes del Club Alpí Català - Centre Excursionista de Catalunya. I també, a l’encara ara conegut com “el racó del Cad’e".
Per tot això –d’aquí aquella referència en l’entrada d’aquest post al nom del Cad’e– això del Centre Acadèmic d’Escalada deu el nom a les associacions d’escaladors de la Itàlia feixista de Mussolini. Però qui anava a discutir als falangistes de torn, que això d’emular al “Duce” a l’hora de buscar un nom per la que havia de ser l’escola d’escalada del CEC no feia falta? Suposo que no cal dir que sempre va ser millor jugar-se-la sobre el conglomerat montserratí calçant unes espardenyes que davant d’un tribunal militar franquista.
La Maria Antònia Simó donava noms sense manies. Encara recordava les cares dels personatges falangistes que es van deixar caure pel CEC i no tenia manies quan considerava que pagava la pena facilitar la informació als que, pel fet de ser més joves, no teníem consciència que tot allò s’havia viscut entre aquelles quatre parets.
Sigui com sigui, en aquells anys la Vanguardia, la dirigia un tal Galinsoga, que venia del nacionalíssim ABC guerra-civilista, i la publicació del CEC no es deia Muntanya sinó Montaña.
I per un efecte propi d’un malavarista, rescato, ara, un email de l’amic Girbén. Ja fa un parell de mesos que la Puigmal al Cavall Bernat va protagonitzar un parell de posts al blog i aleshores en Jordi em va fer arribar dues fotos dels articles apareguts a Montaña els números 34 i 35 dels mesos de desembre de 1954 i de febrer de1955, respectivament.
No és que els protagonistes de la Puigmal tinguessin res a veure amb els feixistes. Rotundament no. En Girbén feia referència al canvi de nom de la revista i això i unes quantes tardes gastades al “racó” de palique amb la Maria Antònia m’hi ha fet pensar
Us en reprodueixo uns fragments. Les pitonisses “Álvarez” tenien revolucionat a tot el personal, tal i com ens explica el mateix Jordi Álvarez.
La “pitonisa” es una pequeña clavija de 30 mm., de forma cilíndrica, roscada hasta su mitad, para que se adhiera mejor a la roca, gracias al roce al estar clavada. Está provista de un corte longitudinal de 15 mm. de largo donde se coloca una pequeña cuña que provoca la expansión de la “pitonisa” al tocar el fondo del agujero, quedando fuertemente sujeta al aumentar de diámetro su parte interior.
Para colocar esta cavija, es indispensable hacer precisamente un agujero de unos 13 mm. de fondo por 10 mm. de diámetro, el cual se efectúa mediante un buril, herramienta especial de acero de unos 15 cm. de largo y 10 mm. de diámetro. Su cabeza, en forma de fresa, con seis dientes, está rebajada a la medida exacta de 9,25 milímetros, para el ajuste de la “pitonisa".
Al extremo de la “pitonisa” va colocada una anilla para introducir los mosquetones. Esta anilla es de alambre de 3 mm., ligada en los dos extremos, y trabaja de forma que en caso de caída se juntan los dos cabos al estirarse, ocasionando una ligera suspensión y amortiguamiento.
(...) Hemos comprobado que entre todos los modelos de las llamadas clavijas de expansión, esta “pitonisa” de expansión “Álvarez” es la más perfecta y segura. Las pruebas realizadas en los monolitos montserratinos del “Cap de Mort”, “Ou del Colom”, la “Caputxa”, nos han llevado a esta importante realización de la pared norte del Cavall Bernat, donde todas las tentativas habían fracasado ante la sucesión de difíciles y grandes techos, con lo cual creemos haber logrado un nuevo avance en la técnica de la llamada escalada acrobática y artificial, que tanto desarrollo y prestigio ha alcanzado en el maravilloso macizo de Montserrat.
L’Álvarez, l’Ayats i en Navarro van necessitar 9 dies per enllestir la feina. Van emplaçar un total de 71 pitonisses tot i que podrien ser més, ja que l’Álvarez les anava reciclant a mesura que les necessitava, durant lúltim atac.
L’explicació de’n Jordi Ayats tampoc té desperdici i fa referència, també, a l’etern debat. La frase que obre l’últim pragraf del seu article sobre la primera de la Puigmal resumeix de manera impecable la polèmica que sempre s’ha suscitat entre el lliure i l’artificial, entre l’art i la mecànica.
El hecho de que los escaladores no se vean precisados a buscar rugosidades ni grietas para trepar, demuestra el gran avance de una técnica de escalada artificial, que si no se ha prodigado más es por el concepto deportivo de los escaladores, que buscan en la escalada la genialidad y habilidad en descubrir vías de escalada en las más difíciles y atrayentes paredes, apartando la preponderancia mecánica, o sea supeditando la técnica al arte.
3 garlantes:
No és que sigui sant de la meva devoció, però em posa sobre la pista de com es feien algunes coses abans, que ja era tot una proesa.
Perdona'm pel cocktail: de vegades tanta barreja despista. Realment hi ha debats que han existit sempre, però ara, amb l'oportunitat que suposa la xarxa la informació circula més i més ràpid.
És una oportunitat? millor ser optimistes. S'estan fent coses molt potents a tot arreu. No vol dir que estigui prohibit posar una expansió, ni molt menys; però ens hauria de fer reflexionar sobre si és lícit equipar vies de més d'un llarg despenjant-se des de dalt o a base d'Aes clònics.
En Jordi Ayats va ser el meu jefe quan jo era adolescent.
He tingut sempre un bon record d'ell com a persona.
M'agradaria llegir aquest article de l'Ayats. Pots enviar-me el link o un escaner a largodifilyenlibre@gmail.com ??
Moltes senkius.
dONN
Publica un comentari a l'entrada