Donde se habla de todo lo referente al animal humano que gusta / depende por completo de la vertical y de las consecuencias vitales de dicha adicción y demás locuras, manías, estupideces y ocurrencias un día cualquiera.

Miro i remiro un vídeo que no té desperdici d'un parell de bous escalant el primer llarg de la innovadora "Ke no nos falte" a la cara oest de la Vespa, al cor més secret de les Agulles. La via ha quedat entre el 6a i el 6b, però tal i com comenten abans de l'escalada els seus protagonistes:

-Però perquè dieu que és 6a? Li diu el que l'assegura. - No sé perquè diuen que és 6a, però buenu... Somriu l'altre.

M'aturo i recordo una escalada que vam abordar poc abans de les festes de Nadal a la mole del Montgròs (molt més fàcil i assegurada, res a veure amb aquesta meravella de l'evolució que és l'escalada tradicional montserratina). La vam disfrutar moltíssim, l'Estrella Polar. Burins de tant en tant, algun friend, algun pont de roca i algun merlet, roca excel·lent, lliure assequible... Però el grau... el que fallava era el grau de la ressenya: un cinquè superior i uns cinquès estratosfèrics (per dir-ho suaument).

I les preguntes obligades arribats a aquest punt són: Per què sovint es graduen les vies a la baixa? Per falsa modèstia? Per què s'ha fet sempre? Per tocar els ous al personal? Per què dóna caché? Per què els rotpunkts "reals" els podem comptar amb els dits d'una mà? Per què és realment difícil després de la primera (és dificilíssim) encertar el grau d'una via? O és per què en realitat el que més xana és pillar com un cabró quan repeteixes, agafat amb les puntes dels ditets, amb les ungles i amb les dents al cinquè sup. de torn perquè així te'n recordes de les mares dels que van obrir la via? Molt punky, tot plegat. Vaja, el que ens agrada, no?

L'entrellat el resolem amb el company entre riures. "Són quintos ochenteros, nen, dels que mola col·leccionar i recomanar als amiguetes. La movida, bou, que va fer molt mal, a Madrid i a Ca la Montse.

Definitivament, és que costa rodar per la vida i continuar acostumat als burins i a aquest canto conglomerat tan diminutament inflapilotes. La resta són a Rodellar o a la Panxa, tibant-li.