Donde se habla de todo lo referente al animal humano que gusta / depende por completo de la vertical y de las consecuencias vitales de dicha adicción y demás locuras, manías, estupideces y ocurrencias un día cualquiera.

Un pèl més amunt no em queda altre remei que tirar d’estreps. Són quatre o cinc passos d’estrep, molt estirats però còmodes perquè la paret no va més enllà de la vertical, tirant de ganxos i algun plom ja col·locat i d’altres per col·locar. De seguida, una sortideta en lliure més aviat fàcil que et porta, confiat, fins a sota d’un petit desplom. Els metres que venen a continuació són una delícia per als sentits. Les preses van apareixent una rere l’altra obligant-nos a encadenar una sèrie de passos molt atlètics, tot i que és probable que la cosa es quedi en un molt difícil “amb ambient”.

El terreny, desplomat, és més impressionant que difícil i de seguida arribem al gran còdol sobre el qual muntarem reunió. Els darrers metres d’aquest llarg són finíssims. Un parabolt convida a fer un A0 antològic. La presa, però, encara que minúscula, hi és.

El tercer llarg de la integral, navega per un mar de conglomerat especialíssim, al bell mig d’aquest esperonet que formen els canalons de la Griviola i la Ying-yang. En una ziga-zaga de dreta a esquerra, mirarem de progressar pel terreny més lògic. Algunes preses de tamany considerable ens poden portar a un carreró sense sortida. Tirant amunt, corregint, desgrimpant... Sense pressa anirem trobant el camí i és possible que haguem de fer algun pas d’estreps. La paret, però, és verticalíssima i això ens tornarà a permetre allargar al màxim els passos, estalviar ferralla i probar de nou més moviments en lliure.

El següent tram, el que ens portarà a la cova, és menys vertical, malgrat que a la sortida ens reserva un desplom amb poca presa on haurem de manxar-li si no volem acabar fent un parell d’A0s.

Des de la gran cova, sala d’estar amb vistes per a les cabres o més aviat urinari públic dels maleïts hervivors, flanquegem seguint el traçat de la Griviola uns tres metres. De seguida afrontem la placa pel bell mig, emplaçant un parell de friends en alguns dels forats que ens ofereix. Un cop superada, escalem amb tendència a l’esquerra, fins a situar-nos dins el canaló que cau directament sobre la reunió de la cova. Aquí hi ha un pont de roca testimonial, només per donar moral. La cosa tomba i en un tres i no res ens plantem sobre una llastra característica on caldrà muntar la reunió.

Per superar el desplom, força pronunciat, haurem de preparar els tentacles i centrar-nos en el fantàstic merlet que en marca la sortida. El que s’imagini cadascú per motivar-se, és una qüestió personal. Fem el salt del pop, dinàmic a dues mans, i un cop aconseguim posar-nos al damunt del merlet, la cosa fins al cim ja és un passeig, una altra delícia montserratina per als sentits.