Donde se habla de todo lo referente al animal humano que gusta / depende por completo de la vertical y de las consecuencias vitales de dicha adicción y demás locuras, manías, estupideces y ocurrencias un día cualquiera.

La caixa que debia contenir el llibre de piades del Diedre Perciman és, com a mínim, curiosa. Déu vos guard, hi posa. Potser no va contenir mai cap registre. Potser era una d’aquelles urnes per posar els donatius, el cepillo, que hi havia i encara hi ha a les esglésies. Suposo que cada vegada es fa menys, això de deixar cosetes penjades per als que “han de venir” després de la primera. O potser no va ser durant la primera, sinó més tard. Un servidor, el juliol del 82, l'única cosa que feia de profita era mirar-se els dibuixets del Naranjito.

“Escalada molt vertical, atlètica i sostinguda”. Així és com descriu l’Hita la que s’ha convertit, molt a pesar dels caçadors de clàssiques, en la clàssica de la muralla Nord dels Ecos. Ho diu l’Hita, però també ho diuen altres guies del vessant nord. La coincidència és unànime: diedre molt sostingut.

El problema és com graduem aquest sosteniment. És un sosteniment de kantu gansu i disfrutada col·losal? O més aviat es tracta d’un sosteniment de fota’t i apreta el cul i les dents fins que et facin mal? És un sosteniment de 5, de 5+, de 6ª o de 6b?

L’altre dia un col·lega m’explicava que parlant amb un veterà (més veterà que nosaltres, si de cas) li recordava com en l’època d’aquelles primeres als Ecos, del que es tracatava era de deixar al personal amb un pam de nas en quarts superiors impossibles, cinquès d’insomni o sisens de pánico en las calles. Li posava com a exemple la via Odisea Espacial, avui dia, un grapat de burins torrats al sol, massa petits per inspirar prou confiança per atrevir-se a engegar motors en aquest mar de conglomerat imperfecte que és el Salt de la Nina cap al Nord-Est.

Li explicava que era de puta mare veure els caretos i sentir els laments de la penya quan venia de les vies en qüestió. Tot allò de la movida debia ser molt dur en els oceans de conglomerat montserratí encara per solcar.

Sempre graduant per sota, li vaig recordar la ja vella història de la Lídia, a la Roca dels Arcs. Quan la van escalar per primera vegada, una ressenya que no passava de segon grau va circular pel mundillo, sorprenent al personal que no entenia com podia ser que per allà es pogués passar quasi caminant.

Al Perciman dihedral li passa una mica el mateix. 200 metres de cinquès exòtics, típics dels Ecos, dela muralla nord, de montserrat i, per què no, d’aquest país tan divertit i del bon rotllo en el qual vivim.

La via és una joia de l’escalada a Montserrat, l’equipament és l’original i la cosa queda arregladeta amb els friends i els tascons. Això sí, cal apretar el cul i a les reunions és fàcil trobar-hi les vagues deixades per alguna cordada il·lusionada.

Com quan el pare de família sense un ral havia deixar-se els duros al raspall de l'Església. Amén.