Essències montserratines XVII: Pasa el cepillo, amén

La caixa que debia contenir el llibre de piades del Diedre Perciman és, com a mínim, curiosa. Déu vos guard, hi posa. Potser no va contenir mai cap registre. Potser era una d’aquelles urnes per posar els donatius, el cepillo, que hi havia i encara hi ha a les esglésies. Suposo que cada vegada es fa menys, això de deixar cosetes penjades per als que “han de venir” després de la primera. O potser no va ser durant la primera, sinó més tard. Un servidor, el juliol del 82, l'única cosa que feia de profita era mirar-se els dibuixets del Naranjito.

“Escalada molt vertical, atlètica i sostinguda”. Així és com descriu l’Hita la que s’ha convertit, molt a pesar dels caçadors de clàssiques, en la clàssica de la muralla Nord dels Ecos. Ho diu l’Hita, però també ho diuen altres guies del vessant nord. La coincidència és unànime: diedre molt sostingut.

El problema és com graduem aquest sosteniment. És un sosteniment de kantu gansu i disfrutada col·losal? O més aviat es tracta d’un sosteniment de fota’t i apreta el cul i les dents fins que et facin mal? És un sosteniment de 5, de 5+, de 6ª o de 6b?

Incrèdul traient la llengua al quart llarg

L’altre dia un col·lega m’explicava que parlant amb un veterà (més veterà que nosaltres, si de cas) li recordava com en l’època d’aquelles primeres als Ecos, del que es tracatava era de deixar al personal amb un pam de nas en quarts superiors impossibles, cinquès d’insomni o sisens de pánico en las calles. Li posava com a exemple la via Odisea Espacial, avui dia, un grapat de burins torrats al sol, massa petits per inspirar prou confiança per atrevir-se a engegar motors en aquest mar de conglomerat imperfecte que és el Salt de la Nina cap al Nord-Est.

Li explicava que era de puta mare veure els caretos i sentir els laments de la penya quan venia de les vies en qüestió. Tot allò de la movida debia ser molt dur en els oceans de conglomerat montserratí encara per solcar.

Sempre graduant per sota, li vaig recordar la ja vella història de la Lídia, a la Roca dels Arcs. Quan la van escalar per primera vegada, una ressenya que no passava de segon grau va circular pel mundillo, sorprenent al personal que no entenia com podia ser que per allà es pogués passar quasi caminant.

Al Perciman dihedral li passa una mica el mateix. 200 metres de cinquès exòtics, típics dels Ecos, dela muralla nord, de montserrat i, per què no, d’aquest país tan divertit i del bon rotllo en el qual vivim.

La via és una joia de l’escalada a Montserrat, l’equipament és l’original i la cosa queda arregladeta amb els friends i els tascons. Això sí, cal apretar el cul i a les reunions és fàcil trobar-hi les vagues deixades per alguna cordada il·lusionada.

Com quan el pare de família sense un ral havia deixar-se els duros al raspall de l'Església. Amén.

6 garlantes:

Mohawk { 30/5/10 12:12 }
Cinquè llarg amb alguna savina d'aquelles "que dejan recuerdos picantes" com deia "el Boss" Bunny!

A tibar-li!!

Per cert, què tal la Ying-yang del Montgrós, val la pena?
Anònim { 30/5/10 19:09 }
Mmmm, recordo aquesta època, jo ja escalava..., però al final vaig deixar-ho per un temps..., massa trola, que és lo que mola. Vaig trobar decididament marrano això d'entabanar a la gent. Com que no estava en el mundillo, de que algun dia no pillo...
Crec, que amb la Valentín ja en vaig tenir prou, ens va costar un ou... Per tant, en conclusió, vaig perdre la il·lusió. Ni massa jove per ser clàssic, ni massa vell per ser friqui, com vols que t'ho expliqui...
Vaig haver de triar entre ser un home de profit, o un bohemi, arrepentit?. Noooo, a mi no m'agrada passar por per que si. Surto a lluitar amb mi mateix, i sento com cada dia dins meu creix...
...el cagarro, al sentir tant "desbarro". Podria dir-te que sóc Nubiola, però se't posaria dura una cosa que rima. I no voldria fer-te agafar grima... Segueix piant colega, aquí al Yosemite, o mirant de trobar una llanega...


Altrecop..., Barberà.
TRanki { 30/5/10 20:58 }
Ei bow, com qe a mi em pica un ou, que ja soc vell i aix``o de deixar-me la pell al canto del que no m'aguanto em fa basarda...et diré: ELS ECXOS i el GRAU son aspectes una mica desfassats..no cañl menjar-se l'olla, ni ser tan xulos ( que com deia el sr LOBO no nos empecemos a comer las P.)...simplement...això és MONTSERRAT i si no et mola...doncs a margalef, a rascar bola...

VALOR has tingur de regraduar...simplement materialitzes el que TOTS volíem ressenyar...

ara la DEEP PURPLE..que és el matiex peròp amb grau més alt...hala bow...a "cagal"...

PD: Que guapo la nord...llarga vida als bows...
Albert { 31/5/10 20:44 }
Totalment amb això que comentes del grau. Però això passa a tota la nord, no crec que Ecos sigui una excepció. O és que el primer llarg de la Mas-Brullet és un V????
Anònim { 31/5/10 22:58 }
Ni el dauet IV+, bandarres!!!
Bullarolas { 1/6/10 10:53 }
Ni el Dauet, ni la Mas Brullet ni la Ying-yang, Mohawk! Pinten bastos en aquell 6b equipat amb burins de tant en tank. Això, sí, la roca es veu impecable! Però jo portaria els aliens i els tricams i fins i tot un ganxo per aturar-se a descansar... per si de cas..

Tr, Passant d'anar a rascar bola a Margalef, que Montserrat és el que mola, tot i que de vegades et quedis amb la sensació que amb el grau el que volien era deixar-te ofès!

Però més ens valdrà deixar de banda els sonets
perquè si pogués tibar-li als temps del Nubiola
de ben segur que se'm posaria dura la titola
amb tantes línies verges a tantes parets.

;)
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...