Donde se habla de todo lo referente al animal humano que gusta / depende por completo de la vertical y de las consecuencias vitales de dicha adicción y demás locuras, manías, estupideces y ocurrencias un día cualquiera.

El que em va passar ara fa una setmana, sense ser especialment interessant (abstinguis si és una persona que té pressa o va estressada), suposa un reflex més en aquest mirall que explica el mal que ens afecta des del dia que ens vam enganxar irremediablement a aquesta passió que és la progressió per la vertical.

Baixant de la Punsola Reniu, arreclant aquí i allà el camí de l’Arrel, finalment descansava els peus per la rampa de ciment de l’antiga estació de l’Aeri. Començava a remuntar la carretera, cap a Santa Cecília, quan vaig veure baixar un individu per l’altra costat de l’asfalt. Un paio passejant, a les sis de la tarda, equipat amb una crossa.

Intento ser discret i me’l torno a mirar quan som a la mateixa alçada. “Hombre qué tal?” –li crido des de l’altra banda de la carretera. Resulta que ens coneixem. No sabia res de la seva lesió al turmell. Me l’explica mentre baixem passejant com dos jubilats cap a l’esplanada de l’antiga estació de l’aeri. Resulta que començava la Setmana Santa quan un matoll cabró li va fer patinar el peu dret fent-lo caure un parell de metres amb tant mala fortuna que un cop sobre el calcari montrebeià li va fotre el peu “i ja són cinc setmanes de repòs” –es queixa.

Li explico que durant l’hivern del 92, jo m’hi vaig tirar quatre mesos, amb les crosses, gràcies a una lesió semblant. Ara sí que semblem jubilats. Comentem aquesta i altres jugades. El tema és que després de treballar: res com una pasejada als peus del Serrat del Moro i l’imponent Aeri per recuperar el maleït peu.

(*** Perla montserratina: persona que es deixa caure de tant en tant pel massís sense una raó aparent o concreta o pública o conscient, obeïnt a motius interiors amb prou feines detectats pel mateix individu).

De seguida s’afegeix a la conversa una altra perla montserratina. Ens explica que ell també va patir la mateixa lesió escalant una via que encara no s’ha repetit a Patriarques, ja fa uns anys. Ha vingut a Montserrat a ensenyar la muntanya a uns familiars. Anaven al monestir i s’ha aturat a Santa Ceci per ensenyar-los les tàpies. Però fa vent i sense sol la temperatura no fa la cosa gaire agradable per als sentits.

Per als sentits dels familiars, perquè nosaltres tres continuem fent petar la xerrada. És dilluns i són les 7 de la tarda. Criden al col·lega des de la furgoneta i a nosaltres les nostres vides “reals” també ens criden. No tindríem perquè ser aquí, als peus de la nord de Montserrat, però hi som ja que, qui més qui menys, ha improvitzat una excusa.