Donde se habla de todo lo referente al animal humano que gusta / depende por completo de la vertical y de las consecuencias vitales de dicha adicción y demás locuras, manías, estupideces y ocurrencias un día cualquiera.

La Mòmia, via Normal

Les d’avui és una essència light. Quan pugui perdo una d’aquelles estones que et fan disfrutar i m’entretinc a explicar coses de la Magic Stones o de l’Anubis.

Recentment m’he agenciat un llibre d’Història de l’escalada a Montserrat. Es titula així i l’autor és en Josep Fatjó. L’edita Publicacions de l’Abadia de Montserrat i per uns vint leuracos te’l pots comprar per internet i rebre’l a casa com un jefe. En aquest post n’afusellaré una petititíssima part.

L’autor s’ha fet un tip de treballar, suposo que fins a uns límits insospitables per als que pensen que això de treballar sempre s’ha de fer només a canvi de calers. Amb les satisfaccions que t’aporta perdre el temps i els diners fent allò que t’agrada (d’això els del B2EC i companyia en sabem un munt!).

A l’espatlla de la Mòmia, d’allà on ara surten, entre d’altres, la via Normal, encara avui s’hi pot veure una antiga cisterna excavada a la roca. És molt probable que fins a finals del segle XVII, allà dalt s’hi haguessin instal·lat diverses generacions d’ermitans i és probable, també, que l’ermita de la Mòmia fos una de les més altes i de més difícil accés del massís, si és que mai va arribar a existir. La cisterna n’és una prova, com també ho són les escales que pugen per la dreta de la trompa de l’Elefant.

Un tal Gaspar Barreiros, l’any 1547, describia així la dotzena d’ermites que hi havia aleshores a Montserrat: “Algunas están dispuestas en el medio de dichas rocas, como nidos de golondrinas, pegados en el medio de una muy alta torre (...) Y las ermitas estan como colgadas en el aire, pegadas a aquellos picos a fuerza de artificio por donde suben por empinadas escaleras hechas en la dicha roca, en algunas partes de roca y en otras de madera y donde no cupieron escaleras hicieron puentes”.

Però no ens despistem. La Normal de la Mòmia sempre ha quedat a l’ombra de la Normal del Cavall Bernat. La primera ascenió data del mateix dia –el 27 d’octubre de 1935– i obviament, tractant-se el Cavall d’una agulla que l’any 35 tothom considerava inescalable, la primera que hi van fer en Boix, en Costa, en Pujol i en Balaguer va endur-se tot el protagonisme mediàtic.

Sovint les veritables gestes passen desapercebudes. Així com al Cavall una fissura fàcilment protegible acompanya l’escalador en bona part del recorregut, a la Mòmia no hi ha ni un sol forat on assegurar-se. És així com Jaume Caselles tira de primer per la compacta cara oest de la roca, després que ell mateix i un parell de companys hagin arribat als peus del Cavall i se l’hagin trobat “ocupat” (llei de Murphy).

Un company que ha acompanyat la cordada només com a espectador reacciona així “ Tot d’una el company Muntanyà (...) s’alça, corre, i amb crits enormes ens assebenta que en Caselles ha arribat al cim, demostrant una vegada més les seves bones qualitats de grimpador, doncs en tota l’esclada no ha pogut fer ús dels claus i els mosquetons, degut a l’estat de la roca i per no haver-hi cap esquerda”.

Sobre en Caselles, al llibre de’n Fatjó, descobreixes un personatge excepcional. D’ell ens han quedat unes quantes vies mítiques, però el més estrany, són les primeres que mai no va repetir ningú i que amb el pas dels anys han quedat esborrades de la història de l’escalada al massís, com ara un misteriosíssima via al Serrat del Moro (deunidó per l’època), que diuen que hauria escalat unes fissures més o menys per on tira ara la Mas Brullet.

Avui dia la Normal de la Mòmia ha quedat cosida a parabolts. Simplement es van substituir els burils que diferents cordades havien anat barrinant a la via al llarg dels anys. El reequipament perpetuava els retroequipaments anteriors i els donava estatus d’originalitat.Perdoneu-me si em lio, però per uns instants he pensat que, sent la Normal de la Mòmia una via que a penes es repeteix, podríem practicar-li una restauració que tendís a recuperar les sensacions d’aquella primera ascensió. La via es pot escalar amb els aliens i posant algun merlet sense massa complicacions i converteix una escalada de IV-IV+ en una autèntica joia montserratina (sense xapar cap parabolt, és clar!).