Donde se habla de todo lo referente al animal humano que gusta / depende por completo de la vertical y de las consecuencias vitales de dicha adicción y demás locuras, manías, estupideces y ocurrencias un día cualquiera.

La Magic Stones forma part d'aquelles línies extraordinàries que en Ballart, l'Arcarons i companyia van tenir la sort de poder solcar per primera vegada a finals de la dècada dels setanta. A Montserrat, aleshores, ja hi havia qui pensava que res més no era possible; que les principals línies fissurades s'acabaven i que cada vegada era més difícil sorprendre al personal amb alguna cosa que valgués la pena. En Rodés i en Labranya s'equivocaven. No era estrany pensar que un cop escalades totes les agulles i totes les parets, el massís cada vegada oferia menys als àvids col·leccionistes de primeres ascensions. Però s'equivocaven i des de l'edició de l'últim dels volums de Roques, parets i agulles de Montserrat ha plogut molt i s'han obert milers de vies a tots i cadascún dels racons del massís.

La Màgic Stones forma part d'una tetralogia que podria ser molt més extensa; però juntament amb la Còsmica, la Flip Matinal i la Rolling Stones, als Diables, és una d'aquelles vies mítiques que deparen sorpreses als que s'hi aventurin agosarats i desprevinguts. Són rutes clàssiques que transcorren per fissures autènticament montserratines, d'aquelles que no ho regalen tot. Per a l'escalador que defuig les expansions i que troba en aquestes escletexes terroses bons emplaçaments per als pitons i els encastadors, l'escalada és delicada i entretinguda, tot i que no oposa grans resistències al pas de la cordada. Si no hi estàs acostumat et pot costar suor i llàgrimes acostumar-t-hi. Res de l'altre món, la falta d'experiència, que la roca sempre es cobra el primer dia.

De la Magic, no és sorprenent llegir piades que en menystenen la qualitat. En l'era de "l'escalada plaisir", en la qual la recerca de la comoditat és l'objectiu a batre, els tres llargs centrals d'aquesta fissura de pedres màgiques pot convertir-se en una veritable tortura plena de dificultats inesperades i moments de delicadíssima tensió. Recentment vaig llegir que els seus 6as són ingraduables i complicadíssims de forçar i és cert. L'escalada d'aquesta típica fissura de la nord de montserrat, trencada a trams, herbosa i també un pèl terrosa, ens fa tirar del knowhow per fer allò del "passa com puguis". No necessàriament ens obliga a fer A0. Tampoc ens obliga a pitonar. Es tracta més aviat d'una escalada d'inventiva gestual i tècnica, d'anar superant els passos com ho faria una ballarina en un fangar: l'estil es queda a la porta del cotxe i el plaer, te l'has de reservar per a la reunió o fins a l'arribada al cim.

És curiós com en la ressenya original que es va fer després de la primera (va marcar tendència i ho continua fent avui dia) els graus no han variat massa amb el pas dels anys. Ja amb la primera tot el peix estava venut. Una fissura molt continua durant tres llargs que es mou entre el V+ i el 6a i un darrer llarg potent que s'ha graduat de 6b. Un 6b molt lluny del que s'estila en moltes escoles del país, però aquesta ja és una altra història.

(I si els senyors m'ho permeten... Hi ha un aire com de por a fer-los un repàs que actualitzi el grau de tots aquests llargs alliberats durant els vuitanta. Sembla que siguin intocables els 6b de les xemeneies de la Mas-Brullet o la CADE d'Agulles -perdonin-me l'obsessió- i òbviament van més enllà del 6b -si prenem com a punt de partida, per exemple un 6a+ que no regala, com és el primer llarg de la Santacana a la Mòmia).

La ressenya del 78 s'assembla a l'actual. Fins i tot diria que s'acosta més a la realitat de la Magic perquè d'alguna manera prova de transmetre el que és l'escalada d'aquesta fissura més aviat podridota que va requerir un parell de dies o més, de neteja des de dalt. Un passa com puguis en el qual més enllà dels passos hi ha vèncer la Paret de l'Aeri per aquesta cicatriu interminable i bella. Més bella en les distàncies llargues, en el pla general des de l'antiga estació del telecabina, que no en el primeríssim primer pla, brut de terres, plantes i pedrots que amenacen de fer salt base amb la més mínima carícia. Pedrots màgics, però... Sigui com sigui, una joia montserratina absolutament turbadora.