Never Stop Dancing to the Electro Boogie: Tres reis, no. Tres mòmies

Tres reis, no. Tres mòmies

by Bullarolas

El Triomf de la voluntat és un documental de la Leni Riefenstahl que posa els pèls de punta. Colze a colze amb el nazisme, a la senyoreta Riefenstalh se la reconeix, no obstant, com una de les pioneres que va revolucionar el llenguatge audiovisual a principis del segle XX. La llàstima és que fos a remolc de Hitler i dels seus deliris, tot i que el simbolisme del nazi, ideologia que ella secundava de manera incondicional, és inextricable de les pel·lícules que va dirigir.

Recordant a casa, l’altre dia, una batalleta em va venir al cap aquest títol. “El el triomf de la voluntat”, de què em sonava? Una novel·la d’algú”, vaig dir. “No, no. Una peli de la Leni Riefenstalh”. Un tema massa escabrós per treure’l al blog –vaig pensar. Parlar de qualsevol cosa dels nazis em fa fàstic i ni que sigui matisant-la, sempre provoca certa urticària i certs dubtes en el teu interlocutor.

Però què coi ! Si sortir del cotxe a les dotze del migdia d’un dia de reis fastigosament gris (06-01-2011), després d’una hora de mandrejar recolzat al volant, sense saber on anar a tibar i acabar escalant, després, els aproximadament 300 metres que sumen el Contrafort de la Momieta, la Momieta i la Mòmia, no és un “triomf de la voluntat”, que vinguin els llepafils i que ens ho expliquin!

I és que hi ha dies en què l’escalada és una lluita de la voluntat contra tota la resta. La voluntat de llevar-te de nit, de trobar una via que ens motivi, de posar-te en marxa, de tibar-li sense mirar avall… O la voluntat de dormir sol, allà dalt, i d’omplir amb alguna cosa la panxa quan no tens gana… O la voluntat de vèncer la por, d’obrir traça amb neu fins a la cintura, de sortir de la tenda tot i el fred, quan encara és fosc, de tornar a tirar amunt després d’una caiguda o d’agafar el pes de la cordada quan el company et diu que ell no tira el seu llarg…

Tota aquesta voluntat és molt més important que els graus o les tècniques. N’hi ha que la porten de sèrie, enganxada al caràcter. Però també s’aprèn com si d’una assignatura es tractés; a base de suspendre exàmens, de rendir-se i baixar de les tàpies amb la cua entre les cames.

5 garlantes:

TR { 8/9/11 19:56 }: wah bow...mmmmh...que tas fumao amparoooow...les comparacions sempre són odioses.

a mi em molaria més "aquellos chalados en sus locos cacharros" o "rufufú" http://www.filmaffinity.com/es/reviews/1/468933.html

posats a dir..

HEil Berg! ( que no fhürer...)
en Girbén { 9/9/11 09:03 }: El dibuixet de la momificació de les mòmies es mereix que el puguem ampliar a voluntat.
Pekas { 9/9/11 21:48 }: El triomf de la voluntat... la voluntat... un triomf...

Sólo aquellos que se arriesgan a ir muy lejos, sabrán lo lejos que pueden llegar... ( T. S. Elliot )

Sóc més d'apendre a base de batacazos... que de naturaleza voluntariosa... pero ahí seguimos.. y ahí estamos.. y que dure.. !!!
lete { 11/9/11 13:36 }: Disfruto molt amb el teus articles,crec que treballar la voluntat, l'esforç, la sobrietat, son
coses que o vas amb molt de compte o
una estona al sofa te ho llança tot per terra. Felicitats per el bloc.
Bullarolas { 11/9/11 19:47 }: Gràcies Lete, quedar-se enganxat al sofà i també als llençols... i acabar llençant els dies per la borda! de vegades costa però la única manera és tirar cap amunt... fins i tot sense saber encara ni tan sols quina via faràs... ser a peu de paret ajuda a decidir!)

1440 minutetes per aprofitar el'estona. Pekas, jo també sóc de batacades i batucades. Ara menys; però de jove baixar de les tàpies amb la cua entre cames era constant... potser l'edat ajuda a treballar el tema.

Joer Tranki... era l'excusa per treure el tema. No m'espantis... Rufufú???? ara li faig una ullasa.

Girbén, un dia el penjo ampliable.. però no es res de l'altre món, no et pensis.

Salut i minuts en llibertat!