L’altre cronista crònic
Trenco el parèntesi estival, després d’uns dies perduts pels cerros de úbeda amb més ganes que bon temps, per apuntar l’encert de les conclusions de’n Darío Rodríguez des del camp base de l’Everest i el Lhotse.
Ja ho apuntàvem fa uns dies. Com a enviat especial a la “zona calenta”, el director de Desnivel i tota la martingala adjunta l’ha clavada. De vegades, però, cal ser-hi per veure-ho i poder-ho explicar a la resta. Ha encertat en l’esboç d’alguns dels problemes del “vuitmilisme” actual. Els diners, d’una banda, i el màrqueting, de l’altra, han convertit la majoria d’ascensions a les muntanyes més altes de la terra en un show tan patètic com fals.
L’ús d’oxigen o no, sembla ser l’únic que interessa a la molt particular audiència. L’exèrcit de sherpes que preparen tè, munten i desmunten tendes, cordes fixes i pugen i baixen les motxilles “de veritat” no es valora, ni tan sols s’hi et fixen corda fins al cim i l’únic que has de fer és tirar de jumar. Tampoc compta poder demanar que et pugin unes birres al C4, o l’ús i abús de la dexametasona, fins fa poc indicada només en cas de mal d’altura greu o en cas d’esgotament extrem, i ara, utilitzada com si es tractés d’un red-bull a mitja tàpia, per animar la cosa…
Us recomano, doncs, l’últim número de la Desnivel que ha caigut a les meves mans. La idea que en treus, de l’alpinisme “punter” espanyol, és que més aviat es tracta d’una “juerga” de quatre estafadors amb més contactes que nivell. I que ningú em malinterpreti: els bons hi són, normalment fan poc soroll i se’ls pot jutjar per les seves increïbles ascensions, sense drogues ni ajudes, amb molt poc màrqueting i lluny de les vies normals.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
.jpg)
1 garlantes:
Publica un comentari a l'entrada