Si no fos per...
Al Cadaqués reventadíssim de turistes del nou segle cada vegada queden menys coses d’aquella illa desolada on quatre gats malvivien a base d’oliveres i anxoves. Ara les han canviades per bars, restaurants, serveis nàutics, hotelets i altres prodigis del màrqueting familiar i emprenedor, i qui no ha acabat muntat en el dòlar és perquè no ha volgut.
Barrejat entre la turistada hi continua aquell banc que la gent del poble, tant gelosa del que és seu, coneixen com el Sinofós. Diuen que s’hi asseien vells que sempre començaven les seves convereses amb un “si no fos per” amb la mirada perduda a l’horitzó, a recer de la tramuntana.
No sé si és perquè començo a notar l’edat a l’esquena en forma de contractures dia sí, dia també, però avui he començat aquest post, sense voler, amb un altre “si no fos”.
Si no fos perquè la temporada canicular hi passa massa depressa, sobre el granet d’estiu dels Pirineus m’hi podria passar mitja vida. Si no fos pels freds que triguen a marxar i no triguen a tornar i també perquè això de viatjar un pèl més lluny ho tinc en llista d’espera... Compromisos familiars i altres històries que de vegades ens lliguen més del que haguéssim volgut. Però qui faria marxa enrere? Jo, no.
La collita, de nou, ha tornat a passar pels camins de les valls de la Restanca i Colomers. I el resultat ha estat, això és personal i transferible, interessant per als que us vingui de gust escapar-vos en la mesura del que l’era del tursime ens deixa; per als que vulgueu recórrer tàpies noves de trinca, sense cobertura al mòbil i lluny de la gentada.
Creuar-se amb una tàpia de més de 500 metres i una grandiositat que espanta, i que no l'hagi escalada ningú abans, tot i trobar-se davant dels ulls de tothom, no és una cosa que passi cada dia. Si a sobre l'estrany viatge que et duu fins al cim et fa sentir com un pioner als anys 20, per la roca, el traçat i l'espectacle; si quan ja no et queda ni un metre més per escalar, dret sobre la minúscula punta aplanada per un dit gegantí, te n'adones que el cim no té una fita marcant-te el territori perquè allà, és probable que no s'hi hagi passejat encara ningú... Aleshores vius un d'aquells dies que costa que d'altres records puguin esborrar. Tot això passa depressa. Un munt de sensacions que venen tal i com se'n van. Sense adonar-te'n.
Només unes hores després, l'esperit digereix tot el que li ha estat regalat i t'envaeix una sensació d'eufòria que et fa tornar a desitjar secretament fer-li una visista a aquesta paret que no esperaves que fos tan màgica quan t'hi barallaves per sortir-ne com més ràpid millor, espantat per tones de blocs que s’aguanten per mil·límetres d'arestes que es freguen en precari, aconseguint la força justa perquè la muntanya no se't tiri al damunt, despiatada.
Aquesta és la història exagerada del viatge que vam empendre dos argonautes. Desgraciats perquè, com deia Andrea Oggioni, al món hi ha milers de llocs més bonics i més apacibles que una mole de roca abrupta i inanimada- i també espantats, perquè sentir-te un pioner sona molt bé però implica no saber ni un borrall ni de com arribaràs al peu de la tàpia ni de què t'hi trobaràs ni de com en sortiràs.
La paret Oest de l'Agulla Inferior del Montardo sembla haver-se mantingut invisible als ulls dels escaladors al llarg dels últims 100 anys. Al seu favor hi ha la seva principal defensa, aquest sòcol de pins i roques verticals infranquejable a primera vista. Des de la pista que duu al refugi la paret perd la forma perfecta que ens havia convidat a escalar-la i es converteix en un caos d'esperons, plaques extraplomades i canals, com si la tàpia volgués camuflar els seus encants i continuar defensant-se, inescalada.
Dubto amb en Karki en un parell d'e-mails. I si no diguéssim res? I si la paret continués invisible i inaccessible com fins ara? Quan de temps aguantarien els seus murs, l'embat de l'exèrcit cada vegada més nombrós d'homo-escaladors?
Fins al cim s'alça aquest quilòmetre de roca absolutament caòtic. Si caminem per la vall de Valarties, la paret sembla perfecta. Una piràmide que desafia el cel com si li volgués clavar una queixalada, de tant punxeguda i afilada. Arribar al peu de la tàpia ja s’intuïa complicat. La cosa, després de jugar-se el físic sobre unes lloses inclinades i cobertes d’aquella sorreta de granet gris clar tan agradable, va quedar resumida en un nou topònim per a la zona de la Restanca. “El Canalubrio”, així és com vam acordar dir-li per unanimitat i sense que calgués cap mena de negociació, a la canal d’accés a la paret.
La ditxosa aproximació, suposem que fàcil a l’hivern i a la primavera gràcies a la neu, no ens va regalar res i escalar aquell sòcol, ens va deixar abandonats en un creuament de canals terroses, amb la sensació que el milllor a partir d'aquell punt era sortir per dalt i no liar-la en aquell laberint d'embuts que la paret fa pinta de flagelar sense descans.
Vaig recordar les històries que el Pako m'explicava anys enrere. Aquells bivacs amb el Picazo en algunes parets del Pirineu aragonès que quasi ningú recorda. Al món actual, és difícil fer una escalada sense cobertura al mòbil o sense ressenya, o sense una descripció acurada de l'aproximació, trepitjada de camins fressats, marcada de fites i pintura. El dia que et falta tot això et sents sol. T'adones que la comoditat encarnada en l’escalada-plaisir s'ha apoderat de la gran majoria dels espais i que els pioners, si escalaven les línies més fàcils, era possiblement per tota la càrrega psicològica que suposa aquesta sensació d’abandonament i soledat.
Oberts els tres primers llargs en el trasncurs de més de tres llargues hores, se’ns passen les ganes de més aventures. La roca és molt compacte i trencadissa i no accepta ni tan sols els pocs pitons de què disposem. Ens exposem un pèl massa pel nostre gust i tot i que som navegants sense massa manies, assegurar llargs de 40 metres amb un sol pitó de merda penjant de reunions per l’estil, se’ns fa feixuc.
Queden tants metres per davant que l’angoixa comença a corcar-nos la moral. Ens aturem en la primera gran lleixa que marca el veritable inici de la paret, que per fi despulla tots els seus horrors davant els nostres ulls. Fins ara no havíem vist res del que ens esperava. Ara sí. Tenim tota la tàpia al davant i amb un cop d’ull es fa evident que les comoditats seran l’absència del dia. Roca mediocre, massa cicatrius d’esllavissades recents i una verticalitat que espanta, més pròpia de les parets del Montsec que no d’aquest Pirineu descafeinat en grau i compromís que ens ofereix l’Aran.
Si no volem passar les vacances aquí dalt, s’imposa vestir-se el trajo dels pioners. No calen gaire paraules per acordar sortir d’aquí com més ràpid millor. No ens escaparem, ens mantindrem al centre de la paret, però tirarem cap amunt sense perdre el ritme atacant els punts dèbils de la mole intentant evitar les zones més “cutres”.
Escalem a l’ensamble una zona de blocs i una canal tan desagradable com el Canalubrio que ens pensàvem que havíem deixat enerere definitivament. El ritme és bo i a poc a poc ens permet situar-nos a la zona mitja de l’agulla, on la roca és millor i alguna fissura ens deixa encastar-hi els trastos i muntar reunions decents.
De vegades el que tems distorsiona el que veus. Les sensacions t’ofeguen i aturar-se a pensar-hi, que seria l’única forma de sortir d’aquest loop que t’encarcara, no t’ho pots permetre. Simplement, perquè només hi ha una idea que es repeteix una vegada i una altra: guanyar eficaçment els metres que et separen del cim, encara que sigui amb aquell nus a la gola constant, semblant al provocat pel vertígen.
Una diagonal inmensa ens protegeix de la vertical durant molt més d’un centenar de metres. Desemboca en el pas més bonic de tota l’escalada. Una lleixa minúscula que ens permet flanquejar un abisme de mil metres fins que s’acaba fonent amb la paret i obliga els peus a buscar les preses que els permetin continuar escalant. Ara, però, estem més relaxats. La roca és excel·lent, el traçat, evident i el cim s’intueix a pocs metres. Feia estona que no somreiem i ara mateix comencem a riure a sanglotades. Riem de nosaltres mateixos, de les pors que ens han vençut, del que ens ha portat fins aquí i de com hem burlat la parca per arribar-hi.
Qui més qui menys sap qui era el tal Jassó i que amb el seu viatge perseguia fer-se amb el crisomallus, aka velló d’or, aka “vellocino de oro”, encara que no sigui pels coneixements sobre mitologia avançada i sí, per les pel·lícules d’esquelets de plastilina articulats i monstres de cartró pedra.
El que no queda tan clar és si els argonautes que el van acompanyar en aquella història sense cap ni peus sabien el que es feien o hi eren per voluntat pròpia. De vegades rondem els camins verticals sense saber exactament per què, com autòmates a la recerca d’un benestar que sempre és difícil d’assolir, amagat rere l’explicació de gestes supèrflues i disfressat d’una glòria que fins i tot va ser efímera per al tal Jassó, l’Odiseu, l’Aquileu i tota la comparsa de l’època.
A la recerca d’alguna cosa, em passejava per Colomers unes setmanes abans d’aquesta força exagerada gesta del Montardo. Ho dic perquè hi ha qui, més o menys durant les mateixes dates, es passejava no per Colomers sinó per la vertical de les Jorasses, per línies que s’escapen al que és humanament possible, afrontant perills d’una força descomunal.
Sigui com sigui, la idea era retornar a aquell mirall incert que és la Punta Innominata al Circ de Colomers i traçar-hi una nova línia. Era un objectiu molt més modest, però incitat, potser, per la recerca de les mateixes sensacions.
Després de dos dies de feineta va quedar una línia llarga, de roca impecable, agraïda i equipada per fer les delícies de grans i petits. Durant la primera, a finals del juliol, que són dies de molta neu, una congesta de neu a mitja via em va regalar aigua durant els quatre primers llargs. Una delícia per a esperits pacients que havia de quedar-se entre un “diedre gorgoritos”, un “veste’n a fer gàrgares” o el nom de la mítica tortura: la gota malaia.
Un mes més tard ens enfilem altra vegada a Colomers. Tres caps de setmana per tibar-li al llarg dels mesos d’estiu cal mirar d’aprofitar-los al màxim. De manera que ens perdem, aquesta vegada, cap al Gran Tuc i l’Agulla que li fa de bastió pel costat Nord-Oest.
Coincidim amb els dies dels Skyrunners. Primer els GRs de la zona es van convertir en els Carros de Foc i ara, durant dos jornades de finals d’agost, es trasnformen en una cursa contrarellotge ben anomenada “dels Skyrunners”. Arribem al refugi per compartir un cafè o el que caigui amb els amics que el guarden. Però la colla, la trobem enfeinada. N’hi ha alguns que això de córrer pel cel s’ho han pres a la valenta, ens expliquen, i entre Saboredo i Colomers, durant la nit, han decidit fer-se fonedissos. Han desaparegut i ara els bombers els busquen. Uns altres han dormit al Port de Ratera perquè, segons diuen als bombers, el GPS es va quedar sense piles i, és clar, no sabien per quin camí tirar. Són dies de corredisses pels camins, pels bombers i per les cuines de Colomers, la Restanca, el Ventosa, Amitges i els altres. Dies de corredisses per la vida.
Enduguis les emocions de la ciutat a la muntanya. Faci cues, estressis, esbronquis, caguis en tot que li faran a bon preu... Que la cosa si no, no interessa ningú i els camins que abans es fressaven de tant en tant i mantenien el Pirineu viu, ara desapareixen sota l’herba que creix amb la humitat enganxosa d’aquesta postmodernitat desmemoriada, tan turística. Benvinguts i bentrobats al Parc temàtic dels Pirineus.
Això nostre passa per tocar les flautes i deixar les curses per als atletes dotats de GPS i de la musculatura mental suficient per abordar aquesta mena d’empreses que són, cal reconèixer-ho, d’un mèrit i d’una dificultat considerables i del tot lloables.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
.jpg)
2 garlantes:
m'ha agradat molt el text, en la teva linea...si no fos per...
Enhorabona...jo he canviat de continent, he trobat coses per seguir cercant el vellò pero no tinc argonautes...potser ho acabi mes aviat fent a l'estil Aqueu...encara ke la tornada a Itaca es preveu tant o mes llarga com l'escrita...
MaLuTa
PS
M'encanten els noms (tots), si algun dia et reserves un lloc d'aquests perke hi pugui participar em deixaras batejar-la "Matrifagia"?
quan tornis d'aquest periple t'esperem per anar a tibar on calgui i el que calgui, amb una bon tiberi matrifàgic pirinenc o no...
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada