Donde se habla de todo lo referente al animal humano que gusta / depende por completo de la vertical y de las consecuencias vitales de dicha adicción y demás locuras, manías, estupideces y ocurrencias un día cualquiera.

En les aproximacions llargues sempre tens temps per donar-li una mica de joc a la bola. Pots arribar a pensar en coses la mar d'entretingudes, tot i que com que si apartes la vista de les pedres del camí pots acabar per terra, no acostumes a pensar de manera estructurada. Sovint dones voltes a alguna obsessió. La d'avui, per mi, és la velocitat. Cal córrer si no volem acabar trotant pel circ, de nit, amb un sol frontal, com si fóssim pallassos, però sense els riures del públic fent-nos companyia.

A dos quarts de deu del matí, quatre núvols grisos rasquen les puntes allà, prop dels 3.000 metres.

--No m'agradaria baixar per aquí a la llum dels llamps –em diu l’Edu posant un somriure a la meva tensió. Sembla que té ganes d'explicar alguna anècodta escabrosa que segurament quedarà per un altre moment, com quan en un sol dia, als Bogaboos, una sobredosi de ràpels amb les cordes enfangades van ser massa pel seu vuit, que va quedar perillosament erosionat.

Però aquesta és una història que ara queda la mar de lluny. Som al Circ de Colomers. Descansem sobre unes lloses de granit impecablement erosionades per la glacera ara fa milers d'anys, al costat d'un salt d’aigua de poc més d’un metre, protegits per la Creu i el Pic Oriental. Res de l'altre món. Un racó preciós, pla com una mala cosa en el tram superior, prop del camí que serpenteja entre els estanys, just a sota del Port de Colomers.

En Josep Bagués, que fa de guarda des de ves a saber quan, em comentava que la millor manera d'accedir al peu de la Creu, per estalviar-se un desnivell dels que fa mandra, era "agafar el camí fins al Port i flanquejar cap a la nostra esquerra un cop som al coll”.

--Hi vam posar unes fites fa anys –ens diu. Després, des de la bretxa de la Tuqueta, canvieu de vessant i ja hi sou.

L'altre dia, després del descens, un cop escalada la placa "Baby-Bullas" vam decidir que no era bona idea.

--El millor és remuntar aquelles pendents d'herba i després flanquejar per la tartera fins a peu de via –dic a l'Edu i la Lola.

No hi ha sorpreses. Ahir a la nit, mentre sopàvem entre anècdotes fanàtiques pròpies i del mundillo i notícies sorprenents de la trajectòria vital d'algun antic company de fatigues, ja va sonar allò de "el subidón final és la rehòstia".

Somriem de mala gana als taxistes del Pla d’Aiuguamogh (no són els tres euros i mig que et cobren per pujar, sinó el fet que fins a les nou del matí els senyorets no pugen amb les seves California des del fons de la vall, per començar el servei). Per fi en marxa!

Ens hi tirem dues horetes i mitja a ritme tranquil, amb temps per fer un mos i alguna foto. El subidón, “afactivament” –que diria aquell– és l’hòstia. Ens cansem, però la cosa, des del peu de via pinta tan bé que paga la pena l’esforç.

Una bavaressa ampla un pèl expo ens col·loca sobre una terrassa de molsa d’un verd intens, tova com un coixí reblert de ploma de cul d’oca. Des d’allà un fissura pregona parteix la placa i demana a crits que algun escalador s’hi enfili. La fissura es converteix en un diedre tancat que desemboca en el diedre blanc que hem vingut a escalar.

Era l’afer pendent de’n Sergi Maüll, guarda a temps complert al costat del Josep. Anys i panys mirant-se de reüll aquell diedre blanc, penjat en mig de la tàpia. El problema de portar un refu com el de Colomers és la feinada que prometen el torrent de caminaires que dia a dia travessen el circ, obsessionats, amb els Carros de Foc entre les cèies, com si no existissin els cims, ni cap racó per explorar, més enllà d’unes etapes que cal cremar com més ràpid millor. És això, la muntanya?

El diedre blanc fa justícia a les espectatives que hi havíem dipositat. Tres fissures ratllen la pàgina dreta d’aquest incunable de proporcions descomunals, granit erosionat sense descans per la neu, el vent i la pluja. Suficient per emplaçar-hi un camalot de l’1 i un parell de tascons. Abans del tram més dret, dos pitons canten a tot drap, com les valquiries des dels helicòpters del Cóppola. Des d’allà fins a tocar el cel tira milles, tira que te vas.

Els llargs, preciosos; l’escalada, de qualitat; roca impecable, pocs blocs per retirar; moviments segurs, sense ser massa exposats i sense expansions (l’espitador aquesta vegada l’hem deixat a casa i si no passem amb els pitons i els encastadors, doncs no passem).

Pràcticament amb la pluja a les orelles, amb un ràpel ens col·loquem al peu de la cara sud. L’Edu és l’últim en baixar. Nosaltres ja fa una estoneta que li manxem al pernilet, el formatge i que roseguem uns troços de pa remullit. Ens veu tan bé que ho deixa anar tal com raja:

-- Lujo asiático, nens!

La via és això, un autèntic luxe. La cosa ens ha agradat tant que no triguem gaire a repetir. Hi ha una excusa que no falla: aquí s’escala còmodament de l’1 de juliol a l’1 de setembre, setmana amunt, setmana avall.

I l’excusa no falla. En qüestió de quinze dies tornem a trotar tots quatre pel circ. Simplement hem canviat de costat. Confiança cega en un servidor. Si la primera vegada la proposta no va decebre ningú, aquest cap de setmana de trotaires estressats promet llargues i intenses jornades d’anècdotes al sofà de casa. I és que amb el cul calent, quasi sempre és agradable recordar.

La Innominata la coneixen a casa seva, tot i que els seus tres-cents metres, cent-cinquanta dels quals són una placa única al Piri català, provoca sensacions trascendents. L’aproximació és com la de la Creu, dues hores i mitja; però aquesta vegada “arrissarem el risso” i ens plantarem a l’Estany de Ratera de Colomers amb la tenda, el fogó, 500 grams de macarrons, dues llaunes de tonyina i un pot de salseta de tomàquet, que les coses o es fan bé o no es fan.

Dormim sobre una llosa que, això és un secret, Atenea va col·ocar aquí, davant les aigües inmòbils del llac, per veure’s-hi reflectida i que la resta dels déus es moríssin d’enveja. A banda, és clar d’aconseguir que amb el pas dels anys, uns desprevinguts com nosaltres pillessin sota es estels una nit de començaments de setembre.

I vam pillar: les madalenes de Tolva que un servidor va pujar fins a 2.400 metres, quatre sucs de taronja i quatre capuchinos amb els que, l’endemà a primera hora, vam xanar en qüestió de tres minuts: els que vam trigar a fer una quinzena de metres i abaixar-nos els pantalons... Uf! Quin descans!

Amb les panxes més tranquiles i en a penes vint minuts ja érem al peu de la imponent placa. Un tobogan interminable barrat per uns desploms que des de sota semblen més del que són des de dalt. Quatre llargs llarguíssims, que capegen les ones imaginàries d’un mar de pedra en el qual s’enmiralla la lluna i quatre personatges minúsculs, “ojipláticos” davant de tanta bellesa amagada, malgrat els anys que fa de la primera via que en Bagués i en Maüll van traçar a la paret.

Aquesta vegada s’imposava l’espitador, encara que només fos a les reunions i per afavorir que la cosa la repeteixi algú un dia d’aquests. Un espit per reunió no és tant i segur que t’acompanyarà com ens va acompanyar a nosaltres.

Però, deu ser que m’hi vaig deixar alguna cosa, a la Innominta, perquè en només una setmana hi torno. Aquesta vegada he optat per dornar-me un bany de la solitud més absoluta, una nit d’aquelles en què la basarda de sentir-te l’únic t’espanta. A pocs metres de la llosa d’Atenea un bloc inmens descansa des de fa mil·lenis sobre a tartera. La cova d’Apol·lo, em dic mentre tapo quatre forats amb quatre rocs. Aquell parell, tot el dia que es barallaven com criatures. Coses dels déus.

La previsió és espantosa, però amb un 65% de probabilitats de neu ben cert és que hi ha un 35% de probabilitats que el gran blau em sorprengui quan despunti el dia.

Però les matemàtiques no són el meu fort, ni tampoc les lleis que endrecen tot aquest merder de les probabilitats. A les cinc ja neva, i a les set la cosa continua igual, sota una espessíssima cap de boira, que més que boira és un collons de núvol que ha decidit acampar aquí a dalt i quedar-s-hi fins que marxi. És el que té temptar a sort.

I la boira m’envolta mentre baixo tentinejant per la tartera cap a l’Estany Obago, sense pressa, amb tot el dia per davant. Els genolls se’n ressenten i n’hi ha un que em pregunta si últimament no estem un pèl “obsessionats” per Colomers.

--Això no és una obsessió –li responc–, és la puta Colomeríada explicada en vers, d’una generació a l’altra.

De vegades hi ha obsessions que no controles. S'apoderen de la teva voluntat i és en l'acumulació de sortides a la mateixa zona quan t'adones que l'obsessió existeix, que no t'hi has pogut resistir i que ha fet amb tu el que ha volgut. Com el que van fer els déus, des de l’Olimp, amb aquella colla de descreguts a les portes d’Ílion.