Donde se habla de todo lo referente al animal humano que gusta / depende por completo de la vertical y de las consecuencias vitales de dicha adicción y demás locuras, manías, estupideces y ocurrencias un día cualquiera.

No recordo cap xemeneia a Montserrat tan agònica com la que culmina el Cap de l’Arc, a la nord d’Agulles. Hi ha un punt en què tens la sensació que et pengen els peus, sota el sostre, mentre proves de girar el cap per veure exactament cap a on tirar.

Se sent parlar molt de l’últim llarg de la GEDE, a l’Escorpí, però dels últims quaranta metres de la Galí-Gil, com que no es repeteix tant, només n’havia sentit comentar les virtuds en alguna ocasió. Una xemeneia penjada que talla el sostre imponent, llisa per l’interior en el seu primer metre i en la qual, per entrar-hi, has d’apurar l’últim graó de l’estrep, des d’una reunió penjada amb un ambientàs extraordinari.

Quan passes pel camí que va de Can Massana al Portell Estret, no pots evitar fixar-te en dos perfils. Són allà. L'immens arc de la Verdaguer-Sassot i el sostre penjat d’aquesta joia de l’escalada montserratina que és la Galí-Gil crec que atrauen la mirada de qualsevol escalador. La via és una clàssica de la nord d’Agulles. Fissures severes, progressió feixuga, roca en alguns trams mediocre i un grapat de pitons i burins rovellats.

A la segona reunió, fins fa poc reservada només als pitons, ara algú hi ha col·locat un espit. Tot i la peça, el curro continua sent considerable; encara que constantment vas trobant-te material. Els pitons que hi ha varien en funció dels que hagin passat abans i de les ganes que hagin tingut de recuperar el material emprat. Ara mateix alguna falca és imprescindible allà on els forats han quedat amples de tan picar. Res que no es pugui resoldre amb un pèl de traça.