Donde se habla de todo lo referente al animal humano que gusta / depende por completo de la vertical y de las consecuencias vitales de dicha adicción y demás locuras, manías, estupideces y ocurrencias un día cualquiera.

Fa uns anys, un col·lega d’escalades sentenciava, cigaló en mà, davant la llar de foc de la masia que habitava aleshores, que “tot el que baixa, puja”. Ho deia del revés expressament. Ho aplicava a l’escalada, com a colofó d’una batalleta digna de ser racontada en aquestes lletres.

Poques setmanes abans d’aquella trobada aromatitzada –potser una mica massa–, a base de cafès regats amb conyac i boires espesses de marihuana conreada per damunt dels mil metres; el col·lega i un amic obrien una via de mixte no massa compromesa en una paret dels Pirineus que ara mateix no recordo. Els llargs se succeïen un darrere l’altre amb rapidesa, els piolets mossegaven amb ganes una neu dura excel·lent i entre pitons, friends i algun cargol de glaç la imponent tàpia s’anava deixant fer sense protestar ni complicar la vida als dos amics.

A pocs metres del cim, el col·lega va muntar reunió en una repisa de neu, amb un tascó i el parell de piolets triangulats. Va penjar-se, va recollir les cordes i mentre l’amic desmuntava el tinglado 50 metres més avall, va disposar-se a encendre un pitillo i disfrutar de les que són, sens dubte, les millors calades que es poden fer: sota zero, a l’hombra, a dos-mil metres d’alçada i sota un cel blau metàl·lic d’infart.

Portava pipada mitja cigarreta quan en un silenci absolut va notar l’estravada. Poca cosa –m’explicava– va poder arribar a pensar. En un tres i no res ja volava. Havia arrencat el tascó i els piolets sense ni adonar-se’n. Va caure una quarantena de metres fins que un espit que havia col·locat a mig llarg el va aturar. No es va fer res. Tampoc va patir massa l’amic. Fent un pas, anant de segon, li havia fallat un peu i se n’havia anat avall. El divertit, li explicava nerviós l’amic quaranta metres més amunt, anganxat a l’espit, és que primer havia caigut uns cinc metres i, després de veure passar el col·lega rebotant de panxa a la paret, havia pujat a una velocitat formidable fins els nusos de la corda van aturar-se al mosquetó de la cinta que penjva de l’espit.

El col·lega pesava noranta quilos i l’amic només seixanta-cinc. Vull dir que no és estrany que sentenciés que “tot el que baixa, puja”.

A partir d’aquesta batalleta –no és que hi tingui massa a veure– de vegades et trobes penjant de reunions muntades a base de friends i tascons que només funcionen en una direcció. T’hi penges tranquilament i vas assegurant al company que fa la feina de primer. Penso que és interessant –paga la pena pensar-s-ho detingudament­– que prestem atenció a l’hora de col·locar els encastadors i que, en definitiva, tinguem en compte com treballarien aquests encastadors si el que va de primer té una caiguda tan forta que ens fa sortir disparats cap amunt.