Donde se habla de todo lo referente al animal humano que gusta / depende por completo de la vertical y de las consecuencias vitales de dicha adicción y demás locuras, manías, estupideces y ocurrencias un día cualquiera.

Agulles té les seves coses. Hi ha un munt de vies clàssiques que un dia o altre acabes repetint. Vies fàcils, quan comences, lliure potent, quan vols recrear-te, una cara nord especialment concebuda per a penitents del montserratisme, a més d'un grupet de xoriços que es dediquen a rebentar el dia a molts dels que ens passegem per la zona.

Dimarts. Torno a tintinejar carregat amb una motxilla que em pesa massa. Baixo després d’un dia de curro a la Galí-Gil. Entre els arbres amb prou feines veig el llençol imprescindible que és la cara Est de la Miranda de les Bohigues. Per fi intueixo el camí transversal que em durà al coll de les Portelles i d’allà cap al cotxe, a Can Massana.

Al trencall em trobo a en Harry. Ens vam conèixer ara fa un any i mig, en la trobada contra l’ús indiscriminat del trepant i del sika en aquestes roques que ell també tant estima. Coincidim en mirar amb escepticisme els fruits d’aquella trobada que ell mateix va engegar. Almenys va servir –m’explica– perquè cert personatge abandonés el seu projecte de convertir l’Amagada i les agulles veïnes en un monument al despreci, a la inconsciència i al desconeixement a base de sika, químics, instal·lacions dignes d’una empresa de treballs verticals especialitzada en grans infrastructures i jardineria agressiva –transformadora del paisatge, diria jo.

No ens treiem la motxilla, xerrem a peu dret en mig del camí. M’explica que li han entrat al refugi dues vegades en pocs dies. Trenquen la finestra, rebenten la porta intermitja i pispen el que poden. Beguda, uns prismàtics... Tot el que deixis a l’abast d’unes mans cobardes que podrien ser les mateixes que durant anys han estat amargant la via als qui deixaven el cotxe a Can Massana.

Xoriços agullencs. Som massa prop de la civilització per lliurar-nos de les misèries que comporta.