Essències montserratines XXXI: Nord dels Ecos, Esperó de l'Alba, 180 mts. ED
Aquesta delícia montserratina ataca, per començar, una placa podrida per l’incendi del 86 de forma directa fins al bosc que ens durà a la primera reunió que farem en un balcó aprofitant una sabina. A la placa només trobarem un burí, que costa de veure perquè no porta plaqueta. El segon llarg, molt curtet, começa remuntant la canal fins a un arbre cremat.
Des d’allà ja veiem els burins que amb estreps o en un lliure complicadíssim, ens deixen al centre de l’aresta.
Després d’una sèrie d’A0s, caldrà fer un cop de gas per arribar a la primera reunió. Des de la balma, ja veiem els dos següents burins. Arribar-hi no és difícil; tot i que per continuar, haurem de confiar en trobar el tercer i últim burí del llarg, amagat en una petita balma.
La resta de trams són un anar fent. Les dificultats amb prou feina arriben al cinquè grau, però caldrà afinar els sentits. La roca ens fa dubtar i els burins no els veiem fins que ens els trobem. El darrer llarg és el més descompost, raó per la qual escaladors amb poc nervi han afegit al recorregut original un espit i una burinada. Treball en va, perquè el resultat són tres peces molt juntes que li resten poca o gens exposició al plantejament original.
La ressenya original, l'he extreta del portal kpujo.com
Bonatti ens deixa
Walter Bonatti ha mort avui a Roma als 81 anys. Aquest pioner, outsider, escalador increïble que va revolucionar en silenci l’alpinisme mundial, se’n va dos dies després que el pilar més conegut, el del Dru, patís tres despreniments massius durant aquest diumenge.
Pels que només el coneguin pel nom i les fites, és imprescindible el seu llibre Muntanyes d’una vida –Proa, 2000. Tot i que potser teniu la sort de trobar Les meves muntanyes –Bruguera, 1965.
Perquè més enllà de les seves gestes alpines hi havia, com passa sovint amb els que són realment bons, tota una forma de veure l'escalada i la relació dels homes amb la vertical.
Tres reis, no. Tres mòmies
El Triomf de la voluntat és un documental de la Leni Riefenstahl que posa els pèls de punta. Colze a colze amb el nazisme, a la senyoreta Riefenstalh se la reconeix, no obstant, com una de les pioneres que va revolucionar el llenguatge audiovisual a principis del segle XX. La llàstima és que fos a remolc de Hitler i dels seus deliris, tot i que el simbolisme del nazi, ideologia que ella secundava de manera incondicional, és inextricable de les pel·lícules que va dirigir.
Recordant a casa, l’altre dia, una batalleta em va venir al cap aquest títol. “El el triomf de la voluntat”, de què em sonava? Una novel·la d’algú”, vaig dir. “No, no. Una peli de la Leni Riefenstalh”. Un tema massa escabrós per treure’l al blog –vaig pensar. Parlar de qualsevol cosa dels nazis em fa fàstic i ni que sigui matisant-la, sempre provoca certa urticària i certs dubtes en el teu interlocutor.
Però què coi ! Si sortir del cotxe a les dotze del migdia d’un dia de reis fastigosament gris (06-01-2011), després d’una hora de mandrejar recolzat al volant, sense saber on anar a tibar i acabar escalant, després, els aproximadament 300 metres que sumen el Contrafort de la Momieta, la Momieta i la Mòmia, no és un “triomf de la voluntat”, que vinguin els llepafils i que ens ho expliquin!
I és que hi ha dies en què l’escalada és una lluita de la voluntat contra tota la resta. La voluntat de llevar-te de nit, de trobar una via que ens motivi, de posar-te en marxa, de tibar-li sense mirar avall… O la voluntat de dormir sol, allà dalt, i d’omplir amb alguna cosa la panxa quan no tens gana… O la voluntat de vèncer la por, d’obrir traça amb neu fins a la cintura, de sortir de la tenda tot i el fred, quan encara és fosc, de tornar a tirar amunt després d’una caiguda o d’agafar el pes de la cordada quan el company et diu que ell no tira el seu llarg…
Tota aquesta voluntat és molt més important que els graus o les tècniques. N’hi ha que la porten de sèrie, enganxada al caràcter. Però també s’aprèn com si d’una assignatura es tractés; a base de suspendre exàmens, de rendir-se i baixar de les tàpies amb la cua entre les cames.
L’altre cronista crònic
Trenco el parèntesi estival, després d’uns dies perduts pels cerros de úbeda amb més ganes que bon temps, per apuntar l’encert de les conclusions de’n Darío Rodríguez des del camp base de l’Everest i el Lhotse.
Ja ho apuntàvem fa uns dies. Com a enviat especial a la “zona calenta”, el director de Desnivel i tota la martingala adjunta l’ha clavada. De vegades, però, cal ser-hi per veure-ho i poder-ho explicar a la resta. Ha encertat en l’esboç d’alguns dels problemes del “vuitmilisme” actual. Els diners, d’una banda, i el màrqueting, de l’altra, han convertit la majoria d’ascensions a les muntanyes més altes de la terra en un show tan patètic com fals.
L’ús d’oxigen o no, sembla ser l’únic que interessa a la molt particular audiència. L’exèrcit de sherpes que preparen tè, munten i desmunten tendes, cordes fixes i pugen i baixen les motxilles “de veritat” no es valora, ni tan sols s’hi et fixen corda fins al cim i l’únic que has de fer és tirar de jumar. Tampoc compta poder demanar que et pugin unes birres al C4, o l’ús i abús de la dexametasona, fins fa poc indicada només en cas de mal d’altura greu o en cas d’esgotament extrem, i ara, utilitzada com si es tractés d’un red-bull a mitja tàpia, per animar la cosa…
Us recomano, doncs, l’últim número de la Desnivel que ha caigut a les meves mans. La idea que en treus, de l’alpinisme “punter” espanyol, és que més aviat es tracta d’una “juerga” de quatre estafadors amb més contactes que nivell. I que ningú em malinterpreti: els bons hi són, normalment fan poc soroll i se’ls pot jutjar per les seves increïbles ascensions, sense drogues ni ajudes, amb molt poc màrqueting i lluny de les vies normals.
Petzl está k kruje
En la supermarca pionera e invencible están k krujen. Retirada de un par de productos en tan sólo un mes. Las dichosas disipadoras para ferratas y el que tenía que ser el producto estrella del año, el Gri-gri 2, cuestionado recientemente por enganchar la cuerda de manera, como mínimo, sorprendente y con el que parece ser, algún otro defectillo.
Algo debe de pasar en la supermarca, ya sea en el proceso de fabricación -reducir los costes al máximo es lo que tiene-, ya sea en el proceso de diseño -¿pa'qué cambiar algo que funciona en aras del tan cacareado "nuevo diseño" si el anterior ya funcionaba?
Para cualquier marca todo parecido con lo sucedido en Petzl es una pesadilla propia de las peores noches de verano. Si además le añadimos lo propio del mundillo vertical, entonces más vale que la cosa deje de repetirse... O el boca a boca va a ser más demoledor que el Estallone en aquella mierda de películilla, típica, también, de tardes de xàfec sin climbing en las manos.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
.jpg)
