Donde se habla de todo lo referente al animal humano que gusta / depende por completo de la vertical y de las consecuencias vitales de dicha adicción y demás locuras, manías, estupideces y ocurrencias un día cualquiera.

"Industrias y andanzas de Alfanhui" és una novel·leta fantàstica escrita el 1951 per Rafel Sánchez Ferlosio. En els anys més foscos de l’espanya franquista, quan la Falange ja no era la predilecta de Franco i els tecnòcrates de l’Opus Dei anaven ocupant la majoria dels ministeris del règim, Sánchez Ferlosio es va atrevir amb aquest conte màgic que narra la història d’Alfanhui, un nen que un dia escriu un alfabet inintel·ligible i decideix deixar d’anar a l’escola. Decideix prendre per ell mateix les decisions que afecten la seva vida, sense comptar amb els adults, construïnt una realitat màgica al seu voltant.

L’Antonio García Picazo es va reservar aquest secret a Las más bellas ascensiones. De fet, li hauríem de preguntar si la novel·la de Ferlosio té alguna cosa a veure amb aquest esperó aeri, màgic i pulcre que és la verticalíssima via Alfanhui.

Una restauració exemplar

L’essència d’avui és una de les moltes restauracions exemplars que proliferen a Montserrat i a moltes altres tàpies del país. La majoria, però, passen desapercebudes, tot i ser apreciades pels escaladors que els escalen. Passen desapercebudes, tot i que farien justícia a la professió de “reequipador”, molt malmesa per gent sense escrúpols i amb molta facilitat per disparar parabolts amb el trepant.

Alguns pensareu que em contradic. Potser sí; però és absolutament cert que l’Alfanhui necessitava una restauració. A la meitat del tercer llarg, per exemple, una desena de metres que originàriament s’escalaven amb alguna punta de clau, potser algun ganxo i segurament amb algun plom (A2), s’ha acabat convertint en una potent sortida en lliure (li posem 6a?). Hi ha canto, però et deixa col·locat en una posició estranyíssima que t’obliga a fer un canvi de mans per arribar a caçar un pitó, uns metres més amunt. Amb als tascons i els friends allà no hi fas res i a les guies no hi diu res.

Quan ets allà, o te la jugues o baixes. I després que un munt de cordades decidissin jugar-se-la, el resultat van ser els dos últims burils de l’Ae, abans de la sortida en lliure, petats. Algú hi va deixar un plom. Més tard, una cordada preprada, ja, amb l’espitador, conscient, segurament, que el pas era cada vegada més complicat, hi va emplaçar un espit.

En la restauració actual, que alterna parabolts amb l’equipament original respectant en la mesura del possible l’essència buscada en la primera ascensió, hi han emplaçat un parabolt. Caure ja no fa tanta cagarel·la i això, després de pensar-t-ho un parell de vegades, convida a tirar milles fins al pitó salvador.

La resta, un passeig radicalment disfrutón. Una bavaressa per somiar i una aresta finíssima esquitxada de passos de violí suspesos sobre el buit interminable.