Donde se habla de todo lo referente al animal humano que gusta / depende por completo de la vertical y de las consecuencias vitales de dicha adicción y demás locuras, manías, estupideces y ocurrencias un día cualquiera.

Muralla Nord d'Agulles, Preludi

Un pitó falcat a la Preludi. Amb prou feines 2 centímetres de forat reblerts de fusta (una mica de faig i un llistó llarg que algún dia va formar part del parquet d’alguna casa senyorial d’aprop de la plaça Francesc Macià, probablement d’un d’aquells pisassos d’un neoclassicisme finíssim que hi ha sobre la terrassa del Sandor. No és que em deixi veure molt per la terrassa del Sandor, la qual cosa no estaria malament si ens hi deixem caure tots un dia i li proposem al Tarragó de fer-hi la famosa reunió d’Agulles versió 2.0, però va ser allà on vaig trobar, mentre treballava, un sac d’obres ple a vessar de llistonets de primeríssima qualitat). Per fi tanco parèntesi i pels que hagueu aguantat: a lo que iba.

Firmada pel Jan Casas, el Xavi Cullell i el Joan Garriga el setembre de 1990, la Preludi combina l’artificial i el lliure de forma magistral i absolutament temerària. Al costat de vies com la Montserrat Francisco Grimà, de l’Antonio García, a les Roques del Salt de la Nina, és, no sé si hi estareu d’acord, un dels paradigmes de l’escalada d’extrema dificultat. Amb un peu a l’últim graó d’un estrep, l’altre aprofitant un còdol adherent i amb les ungles arrapades a les típiques ametlles montserratines. És possible un pas més difícil?

A les ressenyes només s’hi llegeix V+, potser 6a. La realitat, però, és força més cruel i la por t’acaba recordant que els numerets de l’escala de dificultat poden ser una putada poc orientativa i mooolt despistatòria. Però tota sortida en lliure té una arribada. Passejar-se per una placa, cap a un espit, o un buril als quals sabem que no podrem arribar en lliure; haver d’improvisar un repòs des del qual emplaçar un ganxo, un plom o un pitó, si tenim sort...

No sé si hi ha res tan exigent. Potser el lliure potent sense expansions? En les successives repeticions, en aquestes i altres vies del mateix estil, han proliferat els ploms, fins i tot en els trams que originàriament es van escalar en lliure. Sempre és més fàcil passar tirant d’artifo de ploms, santificant aquella dita que diu que el placer del gesto... pa los lolos.