Essències Montserratines II

Muralla Nord d'Agulles, Preludi

Un pitó falcat a la Preludi. Amb prou feines 2 centímetres de forat reblerts de fusta (una mica de faig i un llistó llarg que algún dia va formar part del parquet d’alguna casa senyorial d’aprop de la plaça Francesc Macià, probablement d’un d’aquells pisassos d’un neoclassicisme finíssim que hi ha sobre la terrassa del Sandor. No és que em deixi veure molt per la terrassa del Sandor, la qual cosa no estaria malament si ens hi deixem caure tots un dia i li proposem al Tarragó de fer-hi la famosa reunió d’Agulles versió 2.0, però va ser allà on vaig trobar, mentre treballava, un sac d’obres ple a vessar de llistonets de primeríssima qualitat). Per fi tanco parèntesi i pels que hagueu aguantat: a lo que iba.

Firmada pel Jan Casas, el Xavi Cullell i el Joan Garriga el setembre de 1990, la Preludi combina l’artificial i el lliure de forma magistral i absolutament temerària. Al costat de vies com la Montserrat Francisco Grimà, de l’Antonio García, a les Roques del Salt de la Nina, és, no sé si hi estareu d’acord, un dels paradigmes de l’escalada d’extrema dificultat. Amb un peu a l’últim graó d’un estrep, l’altre aprofitant un còdol adherent i amb les ungles arrapades a les típiques ametlles montserratines. És possible un pas més difícil?

A les ressenyes només s’hi llegeix V+, potser 6a. La realitat, però, és força més cruel i la por t’acaba recordant que els numerets de l’escala de dificultat poden ser una putada poc orientativa i mooolt despistatòria. Però tota sortida en lliure té una arribada. Passejar-se per una placa, cap a un espit, o un buril als quals sabem que no podrem arribar en lliure; haver d’improvisar un repòs des del qual emplaçar un ganxo, un plom o un pitó, si tenim sort...

No sé si hi ha res tan exigent. Potser el lliure potent sense expansions? En les successives repeticions, en aquestes i altres vies del mateix estil, han proliferat els ploms, fins i tot en els trams que originàriament es van escalar en lliure. Sempre és més fàcil passar tirant d’artifo de ploms, santificant aquella dita que diu que el placer del gesto... pa los lolos.

9 garlantes:

Bullarolas { 15/9/08 21:28 }
Ei bous,

algú sap per què una foto de vegades se t'obre a banda, més grossa i d'altres no? És un misteri que la meva capacitat intel·lecto-tecnològica no acaba d'entendre.

mercis per avançat
PGB { 16/9/08 13:13 }
El problema està en quan insereixes imatges i les "arrossegues" amb el mouse. Jo el que faig és:

1. Escriure tot el text
2. Inserir imatges (queden totes a dalt de tot).
3. Selecciono una imatge, faig un ctrl+X (cortar), em posiciono a on vull deixar la foto i faig un ctrl+V (pegar).
4. Repeteixo el pas 3 fins que no em queden fotos.

Es xula la foto del pitó falcat!
Una vegada fent classes particulars amb el Paca, vaig veure que ell "omplia" el forat de fusta (quedava com una massa uniforme de fusta en comptes de falques sortint). Què n'opines? Aguanta igual? Va millor que surtin per escanyar millor el pitó?

Salut bow!
Bullarolas { 16/9/08 14:42 }
Cada forat em demana una solució diferent. Aquest era petitíssim i només tenia aquest pitonaco llarg i al final vaig escanyar-ho tot a sac.

Intentaré repetir els passos amb la foto a veure què. Merci i salut also.
Marieta { 17/9/08 16:37 }
ostres...vaja dos en Jan i el Mkey (joan) .Pagaria per haver-los vist en aquella època... Menys mal que van empendre el bon camí i ara es dediquen a l'esportiva (el que haurieu de fer tots!!! o no, que es soben les vies) jijiji
Bullarolas { 18/9/08 15:19 }
Marieta,

Tots acabem caient un dia o altre en el costat fosc... sobretot quan ens anem fent grandets.. serà peeel bon rollete, el placer del gesto, el pilla-pilla..
TRanki { 19/9/08 10:46 }
Iepa Bullaroles...

Quin estilasso el que descrius..a mi em fot dels nervis...veus una resse A2/V+ i mai saps si esta fent el A2 en lliure o el V+ en versió A4..quin palako.

A mi em va pillar el tema al tercer llarg de la MONTSERRAT FRANCISCO GRIMA...estava en lliure i vaig arribar a un plom...ja no sabia on era i vaig sortir a caçar un buril...em vaig fotre una galeta del 15...i vam marxar...

ës 8un tema molt "agonic" una mica rotllo TAI-CHI...navegando a muerte i mai saps què has de fer...

a mi em mola al PAN PAN i al VINO VINO..és a dir..un llarg tipus ll2 de la SANTBENEDDICTES..on saps que cal tirar amunt, i en saps el grau...o un llarg tipus A3 o A4 que saps que a no ser que vagis molt bopu vas en BAMWES i t'és igual ( jho si em posava els gats acabava sortint en lliure i em fotia uns cops de gas que al final vaig preferir anar en wambes). A sobre anava amb els gats de VELCRO i m'havia passat que sortia d'estreps i el VELCRO s'enganxava a la baga de l'estrep i s'obria...imaginat al 4rt llarg de la VIATGE, a 10 mts de l'espit, en lliure i haver de lligar-te el gat...

KEMELAPEGOOOOOOOOO !!! Encara recordo a baix la cara del Quim A....ei vols dirq ue no hauries de col.locar res????

cala calla...mama por...vul un parabolt..

Collons es que em suen els dits escrivint i no sé si fins i tot he tingut...he tingut...buàf...


dew bow, fes friki que mallorka és fonqui...

PD. I treu això del codi aquest per penjar comments que sempre ens liem!!!
Bullarolas { 19/9/08 12:07 }
Ja està fet, això del codi... no en tenia ni idea que te'l podies estalviar.

La veritat és que és un palako del copón, tens tota la raó. És un alako quan estàs allà al mig, però després a casa, mires les ressenyes, les guies, i sempre hi ha aquell vión que volies fer i.. però si ja saps de què et parlo.. és inevitable (suposo que fins el dia que descobreixi el psicobloc arran d'aigua... que no me'n faten ganes, no!

Això dels gats... pecadorrr.. no em diguis que et vas fotre amb els 5.10 a fer A3s i A4s... tot el que s'enganxa és una putada i li dóna vidilla... suposo que fins el dia que per una parida així te la fots.. a mi no m'ha passat però sempre acabo pensant que em passarà..


Bo saber que tens pendent la Montserrat Francisco Grimà... un dia et faig proposició indecent!!

salut i sxe
Anònim { 28/9/08 14:13 }
Hola Bullarolas!

Sóc en Jan.

Gràcies pel comentari de la Preludi: "un dels paradigmes de l’escalada d’extrema dificultat".

La veritat és que erem joves i amb molta il-lusió. I tal i com el nom de la via indica, per nosaltres va ser un preludi en el llarg camí (encara no acabat) per embriagar-nos de sensacions i sentir les endomorfines a la sang.

La grandessa d'això que sentim els que ens enfilem per les parets, és que és més personal i més intranferible que d'altres activitats.

No és tracta de guanyar a cap contrincant. Ni a batre cap marca, ni millorar un un temps, no.

Aquí el tema va de pronoms: "yo,mi,me,conmigo".
I la intensidad de la película no és proporcional a la cotació, que va!. La intensitat està correlacionada per la vivéncia que t'aporta.

Entremig, resta aquesta constant lluita pel que un creu que és la exceléncia. I amb el pas del temps, de ben segur que hi ha qui sap apreciar l'esforç, la resolució, la elegància. . . en son tantes de coses!!!!


Agraeixo el teu comentari, perqué creu-me que vam gastar moltes ganes i molta, molta il-lusió. Malgrat la roca, vam intentar resoldre una ascensió difícil i alhora enriquidora.

Fins aviat!

Jan Casas

PD Marieta, Marieta no siguis punyetera!
Bullarolas { 29/9/08 22:34 }
Gràcies Jan,

Recordo quan va caure a les meves mans aquella ressenya tan suggrent que va sortir a l'extrem. La veritat és que durant anys me la mirava amb una enveja!!

yo, mi, me conmigo... que n'és cert!! En l'esclada moltes vegades la cosa va d'això... té avantatges, sobretot per les sensacions que ens dóna, intransferibles i molt difícils d'explicar a qui no s'hi ha enganxat mai. Però alhora té desavantatges i ens fa donar una de "tumbos" per la vida...
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...