Never Stop Dancing to the Electro Boogie

MIMETISME m. Propensió a imitar; semblança superficial que mostren certs animals amb els objectes entre els quals viuen i que serveix per a dissimular llur presència. MIMÈTIC, -ÈTICA adj . Imitatiu; dotat de mimetisme. Quan escales una xemeneia et mimetitzes amb l'entorn rocós, bàsicament perquè t'introdueixes dins la roca. Una xemeneia tan amagada, francament queda mimetitzada amb les roques veïnes, costa de veure. Sobre si els que ens hem interessat per aquesta troballa som o no uns animals... que cadascú n'extregui les pròpies conclusions. Sigui com sigui, la Mimètica al Caputxó de'n Semir és una via excepcional -òbviament des del meu punt de vista, totalment personal, subjectiu i transferible. Primer, perquè descobrir aquesta xemeneia, tan amagada tot i les seves proporcions impressionants, ja té un cert mèrit. Segon, perquè l'escalada que s'hi desenvolupa és bella, variada i interessant i tercer, perquè crec que té algunes...

Com molts ja sabeu -este mundo es un panyuelu- menda està ficat en una moguda que esperem que poquet a poquet es vagi fent un lloc com a alternativa al material que les tendes ens ofereixen actualment. Kop de Gas SL va engegar ara fa un any, oferint xapes inoxidables més petites del que és habitual i poc a poc anem ampliant el nostre catàleg. Podeu fer-hi un kop d'ull aquí , mentre us faig cinc cèntims d'un parell de novetats. Ja tenim a punt els primers pitons. Són extraplans, tipus knifeblade però amb una duresa no tan exagerada, cosa que els fa bastant útils en les roques i les tàpies del país. Els hem lacat en taronja, un color per als pitons semidurs que ja va fer servir la desapareguda Cassin en el seu moment. Finalment ens hem decidit. Amb en Jan Casas, guia titulat d'escalada, muntem un taller d'artifo perquè tots els que tinguin ganes d'aprendre'n sàpiguen com fer-s-ho per posar ploms, ganxos, falques i pitons. El preu és tirant a asseq...

Hi ha personatges l'evolució mental dels quals es fa difícil de seguir. Tot i que, déu me'n guardi, tothom és lliure d'evolucionar com millor li sembli... O com millor pugui... Ara fa uns anys, el Never Stop publicava un dels pocs reportatges d'investigació sobre escalada que he fet a la vida. The Madbolters o l'epopeia de la Wings of Steal narrava l'aventura de dos pardillos a Yosemite ara fa una pila d'anys; perseguits i fustigats pels habituals de la vall i acusats injustament de picar ganxos i omplir el Cap de rivets. Per qui el vulgui reviure o llegir-se'l, aquí el teniu . Passen els anys i les neurones. Del 1982 al 2012 n'hi van 30, d'anys! De neurones, no me les feu contar ni a mi ni al tal Jensen... I és que la venjança d'aquest individu, l'ull per ull que sembla que hagi regit la seva vida des d'aleshores, es va materialitzar quan en Jim Beyer va obrir la Intifada, graduant-la d'A6. En Beyer era un...

Marmolistas, escultores y chapuzas , haberlos haylos en todas partes. Sin embargo, en los últimos años en los bigwalles catalanes (como si nos sobraran las tapias, señores!) han proliferado las chapuzas. Parecía imposible pero quizá habrá que empezar a reflexionar sobre un decálogo del artificial extremo, porqué parece ser que hay algún idiota que está confundiendo los términos del contrato escalada = reto = lucha = satisfacción y se ha dejado tentar por el lado oscuro cambiando alguno de dichos términos (escalada = reto    = trampas = vanidad). Lean, damas y caballeros; pasen y vean en qué se pueden llegar a transformar. A los hechos nos remitimos, pues los hechos lo demuestran, cuando constatamos y nos enteramos, no sin un primer rasgo de la más absoluta incredulidad, de la existencia de una diminuta escuela de practicantes de la escalada artificial cuyo lema es "pasa con cincel cuando no sepas como pasar".  No son muchos, esperamos y deseamos, ...

Com que no tots haureu tingut l'opció de veure'l, aquí us deixo amb uns minuts d'escalada bastant estimulant a la Paret de l'Aeri, a la moguda que explicàvem l'altre dia. Free Wave Riders from Marc Subirana on Vimeo .

Fa pràcticament un any, abans de moure'm amunt i avall una vegada i una altra per la Canal de l'Aeri, vaig passar un meset obsessionat amb els sisens graus montserratins més clàssics. La idea, tot té una explicació, era repetir sol una trilogia de sisens montserratins acceptats com a tals pel col·lectiu, per poder fer després una mena d'anàlisi comparativa dels ditxosos sisens per veure'n les semblances i les diferències. Com es complica la vida el tio -direu. Però bé ens hem d'entretenir, oi? La cosa va consistir a repetir la Jimmy Jazz d'Agulles, la del Rosso, al Serrat del Moro i la Brown, a la Mòmia, amb pocs dies de diferència. El resultat, un 6b acceptable (Jimmy Jazz), molt fàcil, si l'havíem d'equiparar a la del Rosso, estratosfèrica, i a la Brown, no comments; però en la línia de la via oberta pel Masip i Co. sobre Santa Cecília. Total que no és nou descobrir que amb els sisens, en general, hi ha problemes importants. Mentre qu...

Ja fa un temps que, després d'un article sobre fabricació de ploms , o no ... uns quants demanaven a crits un mini-manual personal, subjectiu i transferible sobre com posar ploms sense fer-se mal en l'intent, ni que fos picant-se els dits! Aquí el teniu.

Ja fa un temps d'aquell post del Donn titulat " Excremencias meteorológicas ", però totes les tardors s'assemblen i la pluja i el fred sempre arriben quan encara hi havia certa esperança d'allargar aquesta falsa primavera un pèl més. Un passeig pel blog del Ferran Guerrero em fa passar cap als USA i rescatar un blog del qual ja n'he parlat altres vegades: el del Tom Evans . Perquè no totes les roques calentes són iguals. Mira la foto si encara en tens algun dubte. I una foto és l'excusa per matar el temps entre feineta i feineta mentre lamento que avui, a primera hora, la Paret de l'Aeri estigués submergida dins una boira pixanera absolutament descoratjadora. ** Si endevines quina és la via de la foto et convido a unes birres. Per cert, si l'endevines és que l'has feta, no s'hi val mirar El Cap Report...

De burinades n'hi ha de moltes menes. O no. La veritat és que qualsevol línia que tiri d'expansió per vèncer l'impossible, com deia aquell, és fer-li trampes a la vertical, passar sense gaire mèrit per on potser d'altres tirarien, un dia o altre, amb un estil millor i més depurat. De tota manera amb l'artifo passa exactament el mateix, si restes coneixements tècnics de bricolatge vertical, experiència  i, és clar, por i temeritat en quantitats considerables. De manera que, sobre les burinades, sempre fàcils, deixem-ho en que n'hi ha de dues menes: les antigues, quan tirar de burí  per passar per tot arreu era una novetat i suposava una novetat per al col·lectiu i les modernes o contemporànies, veritables mostres de la mediocritat aperturista dels protagonistes de la primera ascensió. El tamany de les xapes ho diu tot, com més grosses, menys mèrit i menys interès. Però posats a proposar, dues relíquies semirestaurades per al gaudi ...

La cosa, damas y caballeros, como en tantas ocasiones, sería digna de las mejores risas si no fuera porqué es cierta. Pasen y vean. Disfruten del espectáculo social en el que pronto vamos a convertirnos todos y todas, si es que no es tarde ya para tanto ruido. En un estudio científico, la cosa sirve para dar calidad y veracidad a cualquier tontería u ocurrencia un día cualquiera, resuelven que la escalada es el deporte cuyos practicantes (y practicantas, si me lo permiten subrayar) son más sexys. Sí, lo leen bien. El 57% de las mujeres encuestadas -alrededor de 3.000- consideran, mirando una serie de fotos, que los escaladores que aparecen en ellas son más apetecibles que futbolistas, tenistas, pilotos de F1, surfistas, vigilantes de la playa y demases individuos dignos de cualquier anuncio light de coca-cola. Según un tal doctor Richard Wiseman -el listillo del asunto-, el 47% de los machos opta por lo sexy de las hembras que practican la escalada, por encima -ya...