Dues maxiburinades d'època
De burinades n'hi ha
de moltes menes. O no. La veritat és que qualsevol línia que tiri d'expansió
per vèncer l'impossible, com deia aquell, és fer-li trampes a la vertical,
passar sense gaire mèrit per on potser d'altres tirarien, un dia o altre, amb
un estil millor i més depurat.
De tota manera amb l'artifo
passa exactament el mateix, si restes coneixements tècnics de bricolatge
vertical, experiència i, és clar,
por i temeritat en quantitats considerables. De manera que, sobre les
burinades, sempre fàcils, deixem-ho en que n'hi ha de dues menes: les antigues,
quan tirar de burí per passar per
tot arreu era una novetat i suposava una novetat per al col·lectiu i les
modernes o contemporànies, veritables mostres de la mediocritat aperturista
dels protagonistes de la primera ascensió.
El tamany de les
xapes ho diu tot, com més grosses, menys mèrit i menys interès.
Però posats a
proposar, dues relíquies semirestaurades per al gaudi dels friquis i dels clàssics,
dues propostes amb història i no massa complicacions.
I un apunt: al
restaurar unes peces sí i unes no tenim un problema. Molts dels burins que
deixem, en continuar utilitzant-los, correm el risc que
petin, fent necessària una nova restauració... i "suma y sigue".
La Iglésias-Casanovas,
no l'acabarem de netejar mai, per molt que la mirem de forçar en lliure. Aquí
la roca és un punt a favor de l'escalada. Típica de la Nord dels Encantats, ens
forçarà a parar atenció al llarg de tota l'escalada. I això cansa les neurones,
ja ho veureu.
Restaurada, ens
obliga a tirar de burinades de somni i d'algun pitó fantàsticament emplaçat al
bell mig d'aquest esperó ingràvid, com ara el Melilla de la foto que encapçala
aquest post.
Amb les cintes i
alguna plaqueta recuperable fem de sobres. No hi caldrà res més.
La Vilanovins demana
paciència. Més difícil i més llarga del que sembla, és una clàssica poc
repetida, excepte per quatre bows malcontats que de tant en tant s'hi llencen per
forçar-la en lliure. Roca bona, algún sisè estratosfèric, friends, microfriends
i tascons, a banda d'un parell de pitons opcionals, si no és que aneu molt
forts. Això sí, en lúltim llarg complicat, un burí petat -cirereta del pastís- ens demanarà un últim cop de gas. Aneu-hi preparats, perquè allà, el cansament, comences a notar-lo.
Aquesta foto, la pispo del Caranorte.com. Allà trobareu un bon reportatge de la Vilanovins i altres coses.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
.jpg)
2 garlantes:
A la llarga, els problemes d'una manera o altre, tornen a sortir... :)
Una abraçada!
salut i pluja
Publica un comentari a l'entrada