De la vida de les roques
En un altre món les roques són vives. Lentament, però sense pausa ni descans, creixen o decreixen com qualsevol altre animal. Les fissures, les xemeneies, els diedres, els sostres, els balmats i les plaques muten en qüestió de pocs anys. Les vies no són mai iguals, les formes canvien i les dificultats per escalar-les, també.
Ni tan sols els noms de les escalades són immutables. Noms esplèndids que mai han fet referència als primers ascensionistes, car no tenia cap sentit deixar empremta en un suport tan canviant. I els ferros, les bagues, i les xapes... Tot això desapareix en pocs mesos. La roca creix i engoleix qualsevol cosa que hi clavem. Parets impecablement netes per a escaladors impecables, o no. En aquest altre món les destrosses no van més enllà de ser una qüestió moral, de la moral de cadascú. En només una temporada, de la desgràcia més animal no en queda ni el record.
En aquest altre món tot muta i res és per sempre. Com que res en l'entorn és durador, el caràcter col·lectiu té assumit com n'és, d'efímer, això de viure. Som tots més humils, des dels escaladors fins als polítics, des dels alpinistes fins als potentats.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
.jpg)
2 garlantes:
!Encara que sigui amb creuer CC! :)
QUO... A la recerca del paradís!
Publica un comentari a l'entrada