Essències Montserratines XVI: El que fem la majoria
Repassant, l’altre dia, aquells articles que a principis dels 50 detallaven l’ús de les primeres pitonisses d’expansió a Montserrat, va ser impossible passar per alt les pitonisses que havia vist quan rapelava l’Agulla Fina dels Naps, després de tirar-me 7 hores en aquest llençol perfectament estès al sol, apedaçat de plom i fusta, que és la Lady Fantasia.
A Montserrat, per poc que t’hi perdis i surtis dels camins fressats i les escalades “populars”, sempre te n’acabes trobant alguna, d’aquestes reliquies antigues. Un cargol de mètrica 10 o 9, llaçat o travessat per un filferro gruixut. I la cosa no deixa de ser sorprenent: aquestes pitonisses, les que fa més anys que són a la muntanya, són millors i més resistents que els burins, que sempre caben petant per la plaqueta.
Sigui com sigui, les ditxoses pitonisses gravades a la meva memòria bé mereixien una visita. Això, i el fet que la Pany de la Fina dels Naps sigui una d’aquelles escalades que recomanen una vegada i una altra els que l’han arribat a escalar.
En Ballart deia, en aquella miniguia que un dia de mitjans dels 90 va publicar la Desnivel: “cita obligada para todo montserratino que se precie”. I en Picazo, en la reedició que ell va fer de Las más bellas diu que “la tirada es de las más bellas que se puedan realizar en Montserrat”. Però la cosa ve de lluny. En Barberà escriu: “una de les roques més temudes per raó de la seva verticalitat i per la llisor de les seves preses”. Ras i curt. Igual que en RodéS i en Labranya: “entre les més temudes (...) un autèntic mite”.
De manera que sí, és absolutament recomanable. Ara bé, que ningú hi vagi despistat. És difícil de collons i punyeterament acollonidora, en el sentit que sense un pèl de “savoir faire” montserratí la cosa se us complicarà i acabareu utilitzant el maillon que penja de l’espit que marca l’inici de les veritables dificultats.
Però la cosa no és queda aquí. Remenant la guia dels Ecos del Labranya i en Rodés, descobreixo el traçat complert de la GEDE. Calculo, per la descripció escrita, que el llarg dibuixat a la foto que us adjunto no està ben traçat. No ho sé. Podria ser que aquest darrer llarg de la GEDE no tingués cap o pràcticament cap repetició?
Us en transcric la descripció per veure si algú s’anima i si algú ja la ha repetit que ens ho expliqui:
“Des de la segona reunió, que fem dintre el coll, iniciem un flanquejament cap a la dreta en artificial, molt treballós i a base de pitnonisses i ferros petits, algun encastador i fins i tot algun pas de ganxo. Recorreguts uns 8 metres prosseguim en artificial, però en progressió vertical. Uns 8 metres més amunt, deixem l’artificial per escalar en lliure molt difícil superior. A mesura que pugem i ens familiaritzem amb la roca, sembla que la dificultat minva una mica. Continuem fins a una llastra en la qual podrem col·locar una bona assegurança. Sense entretenir-nos gaire, prosseguim per una roca molt dreta, amb poca presa i a una altura considerable. Cercarem, segons el nostre criteri, el lloc més adient per pujar, ja que la dificultat no baixa d’extremadament difícil”.
Tot això el 1958, amb cordes de cànem, espardenyes i pràcticament a pèl. Allò sí que era escalar. El que fem la majoria de nosaltres és passar l’estona ;)
((Abans d’acabar, fer una crida als possibles reeequipadors d’aquest tresor de la història de l’escalada al país que és la Pany: si la heu de reequipar, deixeu les peces originals, són de les poques que queden al massís)).
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
.jpg)
9 garlantes:
Poc que m'ho pensava que fossin pitonisses d'expansió. Quan les veia em feia por mirar-les i tot! :P
El llargq ue marca el Labranya és un rostoll poc lògic, de fet cap "clàssic" que no fos bastant "mnodern" escalaria quelcom que es puja pel costat caminat ( fins la coveta)...la Lady l'usa en part fins que es fa bastant rostollós..
El pas d'esqueneta, de fet, no passa de 6c, un puny empotrat i amunt ( t'agafa molt fred). La resta del llarg sembla "facil" però oju, va molt a pèl amb el terra aprop...cal posar un parell de seguros abans d ela R de les vies esportives...L'entrada a la canal tam,bé e´ñs rostollosa. UN cop a la Xemeneia es puja adeqädament fins que t'has de passar a la placa....crec que algunes pitonisses són "no originals" 8 Iglesias i altres)..o sigui que la via originalment devia ser un vión dels inhumanament durs ( artif extrem i sortides delamuelte)....això de 6a se li queda una mica curt....6b o 6`b+ tampoc estaria regalant res..el VI+ que es marcava era el actual V+...allè es devia escalar en versió A3+!!!
Oju que ñes una via certament perillosa, les pitonisses aguanten perquè no les usa ningú! Hauries de veure les de la cova de la TIM de diables...estan PETRIFICADES
el suposat tercer llarg de la GEDE és el que em té intrigat..
Una abraçada!
Quan vaig veure la ressenya vaiog creure que era la de la PANY...i com que ho vam anar fent i de vegdaes els graus del Labranya eren estrsnys...pos eso,,,,
No sé...en Rodés i en Labranya van ressenyar algunes vies de "oïda" i de vegades de "llegenda"...
salutttt!
Quan vaig veure la ressenya vaiog creure que era la de la PANY...i com que ho vam anar fent i de vegdaes els graus del Labranya eren estrsnys...pos eso,,,,
No sé...en Rodés i en Labranya van ressenyar algunes vies de "oïda" i de vegades de "llegenda"...
salutttt!
Hi ha qui passarà a l'història per les seves gestes i rebràn aplaudiments de deu minuts quan les expliquen...i tu que passejaràs el teu panxot xuleta per monistrol, com un gos abandonat i solitari al qui tothom es treu de sobre amb una pedrada...
Deus dormir de pena pensant que tot allò que vas fent es desfà a la nit...llegeix una mica de mitologia grega i igual aprens allò que ja fa molts segles algú va escriure per alliçonar capullos ignorants com tu...
Hala, al tajo SÍSIFO...i cuida't la salut que només en tenim una...pensa que tot el que et passa es perquè vols...fins els bacteris aprenen i tu no...curiós...
Almenys serveixes per "esponsoritzar" indirectament apertures de vies d'aquell estil que no t'agrada gens...quina carambola, tu poses xapes, te le streuen , i les posen en vies de veritat...i tu treus pitonisses perquè els TRAD facin les vies sense elles...el conglomerat té aquestes paradoxes...i tu hi caus de quatre potes...absurd...
Usar els Blogs dels altres quan en tens QUATRE o CINC és una mica incoherent no? poster es que no hi entra ni déu???
Bé...crec que amb aquestes intervencions perds ja la poquíssima credibilitat que et podiem donar els qui intentàvem entendre alguna cosa...ara ja em plantejo si ets tu el que no ha entès absolutament res...
Les pitonisses han d'estar a roca, no en un museu...qui vulgi admirar-les ja sap on ha d'anar...i de fet és el que fan els ESCALADORS DE VERITAT, no els curiosos i turistes que necessiten de museus per veure aquelles coses que d'altra manera mai podrien arribar a conèixer.
Coincideixo amb l'anònim que una de les millors capacitats de l'home és la racionalitat i el poder apendre...i pel que vaig sentint crec que la tasca que emprens apart de autodestructiva passarà a l'història de la muntanya com un temps bastant obscur i lamentable...tu mateix...
Fins i tot en Thomas Middley mentre s'escanyava amb el seu invent devia acabar entenent com l'havia cagada al llarg de la seva vida, i ens ha deixat milers de tones de plom a l'atmosfera i un forat de cal déu a l'ozó...tantmateix ell almenys va aportar quelcom útil a pesar de maligne...
Brasil, és una llàstima que hi hagi algú capaç d'anar a la Pany per arrencar-ne les pitonisses d'època, sigui pel que sigui. Des del meu punt de vista, on millor estàn és a la via original, allà on les van posar fa una pila d'anys.
A l'hora d'escriure el post, vaig haver de triar entre contribuir a divulgar una mica més aquesta meravella de via i tornar a provar d'explicar els valors d'un tipus d'escalada més neta, més respectuosa amb l'entorn, que aporta una dosi d'aventura que la converteix en quelcom més que un esport. Era conscient que parlar de les piptonisses de la Pany comporta un risc per la pròpia via i que seria molt fàcil destroçar-la a cop de trepant a base de parabolts del 12. Però si la por ens impedeix expressar-nos, en què ens convertim?
Repeteixo, l'escalada és difícil i costa disfrutar-la, potser per això ha mantingut l'esperit original més o menys intacte, tot i els tres espits que hi va col·locar algú amb molta por.
Publica un comentari a l'entrada