LifeisLilac, donkey monkey
Us imagineu quedar un dia per anar a tibar a Montserrat, com qui no vol la cosa, amb la Sílvia, una escaladora de reconegudíssim nivell a tot el món i el mundillo, perquè gràcies a un viage del Valley a San Francisco en autocar et va donar quatre llesques de bimbo integral fet de llavors dolces i entre llavors dolces, precisament, vas decidir acompanyar-la a l'aeroport perquè ella marxava aquell dia i, finalment, tu t'hi vas quedar 6 hores, fent-li companyia amb cara de babau; i a l'hora d'obrir la motxa a peu de via, entre excitat i al·lucinat perquè ets a punt de passar pel vuit les cordes de la Sílvia, adonar-te que t'has deixat els gats a casa? Què li dius? Què fas? Com reacciones? Suposo que per uns instants passa pel teu cap no la vida sencera, com a cuando una cucharilla se cae de la mesa, ai, l'amic Reinhold Messner, que en sabia de fer-se el xulo!, sinó una bronca sencera, una bronca interior descomunal i instantània i tremendament dura. Tant dura que no té temps de verbalitzar-se, ni tan sols en forma de pensament, i es queda només en una sensació. Tant instantània com la idea que et fa deixar anar un sospir. Bé. Sempre queda la possibilitat d'escalar amb les cletes de canya baixa i demostrar-li que ets una atxa, un lolo, un animal de les roques, un simi, un goril·la que es pica el pit de forma brutal i salta d'un còdol a l'altre bramant, embogit. Tot i que també podries convertir-te en un d'aquells veritables màsters d'aura daurada que escalen descalços. He dit escalen? No, no. No només això. Van descalços fins i tot durant les aproximacions i es rasquen i es pelen i es tallen els peus; els surten llagues, fístules i pústules complicadíssimes de tractar; però són allà. Són màsters i això requereix un sacrifici personal indecent en ares del progrés i l'evolució del climb i del col·lectiu perquè, com els antics herois olímpics de les polis gregues, ells representen tot allò que la gran massa podríem ser capaços de fer i la gran massa no només ens ho creiem si no que ho respectem, ho admirem i alguns fins hi tot ho venerem. Podries, no? Vull dir que aixecaries el cap i per no passar-te de màster diries alguna cosa així:
-- M'he deixat els putos gats, però puc escalar amb bambes o sigui que deixa'm començar a mi i així tu tires els llargs xungos, val?
I ho faries, perquè no hi ha res com la motivació motivadament motivadíssima, amb els ulls tancats i un somriure de relaxada i complaent satisfacció de cafè, conyac i fariuca davant la llar de foc la tarda després d'una alpinada tamany industrial.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
.jpg)
0 garlantes:
Publica un comentari a l'entrada