Directa del Maluta o de la passió del "corb" per l'habitació verda
Aquesta directa a la Bandereta vol ser un homenatge al Guillem Malet, el Maluta, company d’aventures, d’escalades imaginades, d’anècdotes al voltant d’una taula i d’amics que ara el trobem a faltar.
A ell com a tants d’altres, Montserrat també li havia robat el cor. Però per què escalava en Maluta? Transcric part d’un post publicat per ell mateix al seu blog, ara fa uns anys perquè crec que aconsegueix explicar alguna de les coses que s’amaga darrere d’aquesta dèria.
Es titula l’Habitació verda i l’original el trobareu aquí.
Fa un temps vaig sentir que els Surfers parlen de l'HABITACIÓ VERDA (the green room), l'onada perfecte que els envolta i els portà al més enllà. Tant sols hi són ells i l'aigua: l'ona, força, perfecció, felicitat i poder.
Pensant-hi vaig veure que de la mateixa manera de tant en tant, això també passa en l'escalada. El llarg perfecte en el qual a més a més es dóna aquella rara conjunció entre cos i ment. Aquella conjunció en què la gravetat deixa d'arrossegar-te cap al centre de la terra. Ets gràcil, de moviments felins, precisos, freds i calculats, escales pel simple plaer d'escalar. Les pors, preocupacions, obssessions i tota la resta de mediocritats que et fan humà simplement desapareixen. Ets lliure, perfecte, invencible i immortal. Tant li fa a quin nivell escalis, simplement, de tant en tant, passa.
Així he trobat la resposta a la eterna pregunta? No podria assegurar-ho però sé amb seguretat que com a mínim l’habitació verda és una part important de la meva vida. Escalo per entrar a l'habitació verda. Escalo per aquests moments tant excepcionals, per aquests moments perfectes. Escalo per ser lliure, perfecte, invencible i immortal. No es tracta de les vies que escali, o de com les escali, es tracta d'assolir l'habitació verda dels surfers, fer desaparèixer les inperfeccions del món mortal, levitar i aixecar-me per sobre de tot per passar al món paral·lel on regna la felicitat i la llibertat.
Així, tots els esforços, sacrificis i obsessions de fet van dirigits a això. La felicitat i la llibertat. Tant senzill, però tant complicat alhora. Així ho he vist clar, no sóc feliç perquè escali, ni tampoc lliure pel fet d'aïllar-me del món en alguna paret. No. Sóc feliç per l'escalada, escalo per alliberar-me de les meves imperfeccions, escalo per ser invencible, escalo per sentir-me immortal (encara que siguin tant sols uns moments).
Tots els esforços estan encaminats a trobar l'habitació verda. És la recerca de la felicitat a través del llarg perfecte i l'alineament de ment i cos en una sola entitat. La conjunció d'astres mortals és el camí.
Per això té un poder tant gran d'atracció sobre mi, em proporciona allò que no sé trobar de cap altra manera. M'agradaria no haver d'escalar i no haver de fer patir aquells que es preocupen per mi. Però com tants altres he nascut per ser lliure, ser feliç. I l'habitació verda, l'escalada, per ara, és la única porta a la llibertat i la felicitat. Simplement vull fer-ho, simplement necessito escalar, ho he de fer. Vull ser lliure, feliç i assolir la perfecció, invencibilitat i immortalitat momentània.
Què val la meva vida sencera de monotonia i mediocritat en
comparació amb aquestes hores d'acció total i felicitat perfecte?
Lionel Terray- Els Conqueridors de l'inutil.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
.jpg)
5 garlantes:
Ànims pels que pateixen i llibertat pels que han deixat de patir.
l'escalada com espai plaent pel retrobament amb sensacions d'un fort intens que ens fan sentir més vius que mai enmig del soroll que ens envolta i ens ditreu
vida però que no hi entén de guanys quan la pèrdua és gran.
segur que és una via fantàstica
des dels seus "primers metres molt fins", fins al conqueridors de l'inútil final, ens has deixat un exercici d'estil d'una rara dignitat.
No sempre es pot dir que una nova línia sigui necessària -per no dir una nosa-; però m'ensumo que aquesta de la Ven sí que ens calia.
Publica un comentari a l'entrada