Donde se habla de todo lo referente al animal humano que gusta / depende por completo de la vertical y de las consecuencias vitales de dicha adicción y demás locuras, manías, estupideces y ocurrencias un día cualquiera.

Aquesta foto li xurro a l’A5lunnis. És un dels burils de l’Anglada-Cerdà de l’aeri, però és exactament igual a una de les peces que trobareu a l’Anglada-Guillamón de l’Elefant.

Aquesta és una d’aquelles joies de l’esclada montserratina, pura essència del que és viure de veritat el massís, que passen desapercebudes i que, gràcies a això, resten intactes, amb el pas del temps, tal i com les van deixar els seus primers ascensionistes.

L’escalada de ben segur que ha patit canvis. A simple vista és molt probable que el segon burí del primer llarg sigui posterior a la primera. Aquí podeu seguir la ressenya que n’he fet. La via la va aliberar l’Alzina a principis dels 90 i ho va fer sense afegir-hi cap expansió, ni a les reunions, ni al llarg clau: l’A2 que va cotar de 7a.

El traçat de l’Anglada-Guillamón és curiosíssim. Com si la roca esperés que algú hi anés a fer la primera. Un diedre, una balma per estar-s-hi dret i fins i tot passejar, una xemeneia fàcil per superar el gran desplom i una fissura que apareix i desapareix sense complicar-nos la vida fins a una repiseta perfecte per a fer-hi reunió. D’allà al cim, un diedret fàcil que esgota els útlims metres verticals de la paret, com si l’Elefant hagués decidit no complicar-nos la vida de nou. La col·lecció de pitons dels anys seixanta i setanta és magnífica. Escarpes, melilles, alguna vé i algún universal. La col·lecció de burils, també: tornillos i plaquetes de totes menes. Tot aquest ferro és rovellat. Els burins, els claus i el filferro d’un tac a la sortida de la xemeneia.

Perfecte! Si el que volem és disfrutar d’una clàssica poc visitada i sentir aquella sensació única de les escalades obligades. Aquí, no es pot caure. I és que, si t'ho pares a pensar, l'escalada rovellada a Montserrat, és quasi una essència pròpia del massís, no?