Essències montserratines IV

Anglada-Guillamón a la cara nord de l’Elefant

Aquesta foto li xurro a l’A5lunnis. És un dels burils de l’Anglada-Cerdà de l’aeri, però és exactament igual a una de les peces que trobareu a l’Anglada-Guillamón de l’Elefant.

Aquesta és una d’aquelles joies de l’esclada montserratina, pura essència del que és viure de veritat el massís, que passen desapercebudes i que, gràcies a això, resten intactes, amb el pas del temps, tal i com les van deixar els seus primers ascensionistes.

L’escalada de ben segur que ha patit canvis. A simple vista és molt probable que el segon burí del primer llarg sigui posterior a la primera. Aquí podeu seguir la ressenya que n’he fet. La via la va aliberar l’Alzina a principis dels 90 i ho va fer sense afegir-hi cap expansió, ni a les reunions, ni al llarg clau: l’A2 que va cotar de 7a.

El traçat de l’Anglada-Guillamón és curiosíssim. Com si la roca esperés que algú hi anés a fer la primera. Un diedre, una balma per estar-s-hi dret i fins i tot passejar, una xemeneia fàcil per superar el gran desplom i una fissura que apareix i desapareix sense complicar-nos la vida fins a una repiseta perfecte per a fer-hi reunió. D’allà al cim, un diedret fàcil que esgota els útlims metres verticals de la paret, com si l’Elefant hagués decidit no complicar-nos la vida de nou. La col·lecció de pitons dels anys seixanta i setanta és magnífica. Escarpes, melilles, alguna vé i algún universal. La col·lecció de burils, també: tornillos i plaquetes de totes menes. Tot aquest ferro és rovellat. Els burins, els claus i el filferro d’un tac a la sortida de la xemeneia.

Perfecte! Si el que volem és disfrutar d’una clàssica poc visitada i sentir aquella sensació única de les escalades obligades. Aquí, no es pot caure. I és que, si t'ho pares a pensar, l'escalada rovellada a Montserrat, és quasi una essència pròpia del massís, no?

11 garlantes:

Josep Barberà. { 11/3/09 09:24 }
De la manera que ho contes...fins i tot un freak confés com jo, té ganes d'anar-hi!.

Ben explicat, amb imaginació i gràcia...com ha de ser.

Una abraçada.
Mingo { 11/3/09 09:35 }
Home que vols que et digui, el filferro no és el mateix ara que quan van obrir la via. Aleshores no havia problema ara el filferro te bastantes més possibilitats de no fer la seva funció, per l'oxidació que ha patit en 40 anys. En la clàssica, el no és pot caure, és un principi que jo al menys segueixo sempre, la pista d'aterratge acostuma a ser sòlida.
Salut
marsi { 11/3/09 12:20 }
Moooola!!

Ja n'havia sentit a parlar però faltava info de última hora... Les reunions també són de txernoburils? Me l'apunto per una pròxima visita a Saint Beneit!

Fot-li gasto amb més essències montserratines que el sector rústico-romantic les esperem amb ganes!

Salut!

Marsi
Anònim { 11/3/09 12:25 }
Per als frikis: la millor època primavera estiu i tardor...ara et quedes pajarillu...

El lliure és PRECIÓS, i els pitons aguanten...si no aneu a vista millor...es poden reforçar però l'A2 es fa facil...
Anònim { 11/3/09 13:04 }
hola!!! Com mola aquest blog!!... Estic desenvolupant una pàgina per cercar i compartir croquis d'escalada, inforcació d'escoles, sectors i vies. Estic començant i us convide a participar per donar a coneixer les escoles de Catalunya...

Doneu-li una miradeta i si us interessa seria genial. www.enlavertical.com

Salut i roca!!!
luichy { 11/3/09 18:36 }
Anda mira, esta vía la hicimos hace un munt. Recuerdo que nos gustó bastante, aún siendo poco sostenida era super lógica y evidente. Ahora que lo que se me quedó grabado del todo fueron unos bichitos redondos, pequeños y brillantes, que por cierto había bastantes, pegados a ciertos clavos. Yo me hice mis cuentas y rápidamente lo tube claro, esos animalejos se comen el metal y por eso están tan brillantitos y hermosotes. Entonces el resto de clavos de la vía me dieron más mal rollo.
Seguro que es una tontería y que no se comían el metal ¿no? ¿o, si?
Mohawk { 11/3/09 22:56 }
Luichy! Yo creo que los ponía Anglada & Co. porque en su vía del Frare Gros, en la travesía del techo, estos mismos bichos hacían de falca para que no se saliesen los pitones-gancho, ja, ja, ja...

A tibar-li!
edunz { 12/3/09 11:38 }
una altra essència de l'elefant és la cerdà-pokorski, que també és molt recomanable tot i la trepitjada del reequipament de la GEDE.
http://edunz.blogspot.com/search/label/Es.%20Montserrat-Cerd%C3%A0Pok.180m6aA1

Apa, continua amb aquests bailoteos non-stop i s'està pensant amb fer una trobada canaldera ara amb el bon temps.. ja vindràs ja...
Anònim { 12/3/09 19:43 }
Gran via i grans filferros... i sí, Marsi, no aguanten ara com abans, però a les reunions n'hi ha per donar i per vendre de manera que, veient tants mosquetons i vagues i... Vaya, que tens la sensació que la via és súper-segura (això a les Rs, eh!! :)

Luichy, el otro día había los mismos bichejos, pero esta vez sólo en las fisuras. No sé si se comen el metal pero brillar, brillan y los clavos realmente están como comidos... si és que ja se sap: és la guerra dels escarbats contra aquesta gentussa que puja per tot arreu!!

Què passa TRRinitats?? Bow-man on the edge!! ja em va semblar que hi havia canto entre els sostrets, en mig del desplom.. per allò de marcar-se un reposillo allà al mig (es que voy cansau i descansu). No sé qui deia que en lliure té un ambient alpino del copón. No m'estranya!! ... fent el friqui entre pitonacos..

Josep, no hi ha res com animar-se, i t'aviso que fora del primer llarg, la resta surt més bé del que pot semblar des de sota.
Anònim { 23/3/09 19:36 }
M'apunto a la trobada canaldera sempre i quan els temes familiars m'ho permitin.... tot i que, segons com, sempre puc venir amb els nens a buscar espàrregs, no?


... i a veure com escala la penya!!
Jordi Casas { 17/5/11 13:51 }
Aquesta via és, senzillament, BRUTAL. La xemeneia i el llarg següent no tenen preu
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...