Never Stop Dancing to the Electro Boogie

Després de la topada amb l'amic Membrillo i continuant amb aquesta labor incansable de divulgació de l'escalada, us proposo un parell de truquillos d'aquells que et fan la vida més fàcil quan escales una tàpia sol-solet. El primer truc no hauria de ser un truc, vull dir que qui afronta una via en solitari hauria de tenir en compte com munta i deixa preparada la R en cas de caiguda, sobretot si la munta a base de "cacharrus" que treballen bé, normalment, en una sola direcció. Es tracta de deixar el triangle ben tibat aprofitant la primera bona assegurança del llarg que escalem. Amb una goma (aquí cadascú té les seves manies) n'hi ha prou. El problema de fer servir un cordino és que amb una caiguda podria escanyar la corda fins a trencar-se fent malbé la camisa (!!!). La goma, en canvi, es trenca amb poc pes. L'altre truc mira d'evitar (només ho intenta perquè a la pràctica és més fotut) el pes de les cordes mentre progresses, un dels calvaris d...

Pirates d'ahir i d'avui, No patiu que el relleu està assegurat!

Todas las tiendas de escalada tienen una tipología de cliente entre enrollao y plasta. ... El individuo en cuestión no es mala gente. Se considera un buen escalador, eso lo tiene muy claro, y es extrovertido, cosa que lo lleva a ser poco discreto y que lo convierte en el azote de los que pretendemos pasar por la tienda/vida discretamente -sí, soy un poco cenizo, y qué?. ... Pero volvamos al individuo prototípico en cuestión al que llamaré M de Membrillo. Muchas veces, a M lo acompaña un amiguete que, curiosamente, empieza a escalar y que por la cara que pone no sabe si con su nuevo colega ha acertado o no e intuye que este "monitor gratis y a tiempo completo" le va a terminar costando un ojo de la cara. .. Todos los que en ese momento nos encontramos en la tienda nos vemos obligados a saber que M conoce al dueño, que prefiere ese producto por encima de ese otro, que el otro día se encontró con X que es amigo de Y porqué él también conoce a Z, y otras burradas expresadas en...

1. El aperturista sensato tiene derecho a abrir el tipo de ruta que desee en el lugar que desee. Sin embargo, es saludablemente recomendable amoldar este derecho natural (universal, inalienable e incondicional) a ciertos parámetros acordados por el colectivo en aras de la felicidad grupal. 2. Las vías existentes son un testimonio de la historia de la escalada además de un bién de consumo para los escaladores que las disfrutan. Por ello, son prioritarias e invulnerables. Esta premisa debe imponerse al derecho natural de todo escalador a abrir la ruta que desee en el sitio que desee. 3. El amante de las primeras cuida en extremo las vías anteriores a su proyecto. Intenta por todos los medios no pisarlas y si las cruza debe hacerlo exclusivamente en las reuniones. En este caso, nunca modifica dichas reuniones, no añade expansiones. No lo hace incluso cuando las existentes deberían ser restauradas. El reequipamiento de una vía tiene que estudiarse aparte y de forma global. 4. El apertu...

Us imagineu quedar un dia per anar a tibar a Montserrat, com qui no vol la cosa, amb la Sílvia, una escaladora de reconegudíssim nivell a tot el món i el mundillo, perquè gràcies a un viage del Valley a San Francisco en autocar et va donar quatre llesques de bimbo integral fet de llavors dolces i entre llavors dolces, precisament, vas decidir acompanyar-la a l'aeroport perquè ella marxava aquell dia i, finalment, tu t'hi vas quedar 6 hores, fent-li companyia amb cara de babau; i a l'hora d'obrir la motxa a peu de via, entre excitat i al·lucinat perquè ets a punt de passar pel vuit les cordes de la Sílvia, adonar-te que t'has deixat els gats a casa? Què li dius? Què fas? Com reacciones? Suposo que per uns instants passa pel teu cap no la vida sencera, com a cuando una cucharilla se cae de la mesa , ai, l'amic Reinhold Messner, que en sabia de fer-se el xulo!, sinó una bronca sencera, una bronca interior descomunal i instantània i tremendament dura. Tant dura que...

No sé si va ser cap a mitjans dels 90 -tampoc fa tant, no?- quan per les revistes del mundillo (les bíblies que la gran massa de climbers onanistes repassem i no parem de repassar i que, dit des del màrketing, "marquen tendències") es va començar a parlar del que actualment defineix el primer manament de la nova religió de molts escaladors: el Factor 2. Si Moisès hagués estat un bou amb molt de punch, fes vies abominablement difícils a vista i fos un fervent defensor del doble expansiu, i si en una passejada pel Sinaí més montserratí se li hagués aparegut el seu Deus ex machina , i si aleshores s'hagués decidit a fer uns manaments per tocar els collons/reprimir a la penya, aleshores en el primer de tots els manaments hi apareixeria el binomi "Factor 2" i diria alguna cosa així: Evitaràs el Factor 2 i no escalaràs més de 80 centímetres des d'una reunió sense protegir-te el pas. Viuràs obsessionat per una fórmula matemàtica tot i que no tindràs ni puta idea d...