Dificultat Actual: una sacsejada al "mundillo" de l'artifo
Davant del que molts considerem un desastre de proporcions històriques perquè els forats artificialment picats afecten a la majoria de "grans vies d'artificial" del país, d'escalades històriques que eren un referent, proposem l'escalada de la "Continència de Consciència", un altaveu amb el qual mirar de cosncienciar, valgui la redundància, a alguns escaladors d'artifo que hi ha coses que no es poden fer, que hi ha una ètica que caldria respectar i que quan fiques la ferralla a la motxilla, cal deixar les escarpes a casa.
Reventar la roca per fer-hi un forat on poder ficar una peça bona o modificar un forat ja existent per "millorar-lo", picar ponts de roca inexistents o retocar un merlet hauria de fer vergonya a qui ho practica. Això no és escalar i molt menys és escalar el grau proposat pels primers escaladors d'aquella línia, sigui quina sigui.
¿Com es pot repetir un A4, un A3 o un A4+ o un A5 picant forats per posar millor els ploms i creure's que realment s'està repetint aquell grau que proposaven els de la primera? ¿Això no seria el mateix que creure't que has repetit la "Lourdes" o la "Un poco loco" de l'Agulla Fina -dos 8bs de collonz-, picant cantos per convertir-les en "algo" una mica més assequible?
I no és ni molt menys una idea buida, però és queda curteta al costat de l'altre concepte que ens hem estat matxacant un dia rere l'altre al deliciós conglomerat del Plàtan: la idea de la "graduació actual", que va començar com una broma per a un article imaginari a les pàgines del Sinnivel i ha acabat resumint perfectament la nostra intenció.
Per a nosaltres, un llarg d'A5 no admet una caiguda. L'A5 és el màxim i no crec que sigui fàcil que la roca et regali la possibilitat d'assolir aquest grau. Un tram d'A5 hauria de ser un llarg en el qual no hi hagi cap peça capaç d'aguantar una caiguda. Cap. O bé un llarg on una caiguda et fes petar contra una repisa. Al Plàtan, a la Continència de Consciència, no hi ha cap llarg on això passi o pugui passar. La roca, a Montserrat, t'ofereix moltíssimes possibilitats d'assegurar-te i és difícil escalar més de tres o quatre metres de proteccions precàries sense trobar un bon forat on muntar una falca a caldo, per petita que sigui, o un bon plom, d'aquells que després no hi ha manera d'arrencar...
En les dues caigudes que hem patit en tota la via (només dues i curiosament de ganxos), no hem arribat a caure més d'un metre i mig. No hem arrencat cap assegurança. ¿Hem de graduar d'A5 un llarg en el qual no hem arrencat ni una sola peça en caure?
La graduació de l'artifo està directament relacionada amb la caiguda i la presència de repises que puguin suposar un perill "extra" a l'hora de caure. ¿Afecta a la graduació de l'artifo la continuïtat d'un llarg, com si estiguéssim davant d'un 7a de 40 metres que dividit en dues seccions de 20 metres amb prou feines arriben al 6c?
¿Quants A5s hi ha a Montserrat? Aquí la roca ens parla amb milers de petits forats, rugositats, llavis i fissures cegues... ¿Per què no es decoten les vies d'artifo?
Hem arribat a un punt en què els A4s s'escalen com si res. Ja no parlo dels A3+, que broten com bolets al bosc a la tardor... "I no, senyor, no és això" -que deia aquell. Un A4 hauria de ser un llarg d'una dificultat bestial. No pot ser fàcil. Si rebaixem la dificultat i ens mengem els A4 com si fossin pipes, no m'estranya que també brotin els A5s i els A5+s com si res...
I millor que no parlem dels picats, perquè la conclusió, encara que lenta és fàcil: ¿a un llarg obert amb picats se'l pot graduar de més d'A3?
Al llarg de totes aquestes jornades d'escalada intensa i feixuga a la nord del Plàtan si una cosa ens ha quedat clara mentre discutíem el grau dels llargs escalats, era que apujar-lo per sistema és descafeinar la graduació de l'artifo en general i obrir-la per dalt en una espiral que no té fi.
Després de discutir-ho en massa ocasions, estem d'acord com a locus fanàtics del tema, i perdoneu-me la palla mental, que la graduació en artifo té un límit que, de fet, ja van teoritzar als USA a finals dels 70: L'A5 implica caure arrencant totes les assegurances del llarg o bé petar contra una repisa i l'A6 implicaria arrencar tot el llarg i a més emportar-se la reunió i el company, o sigui, palmar-la en cas d'error. ¿Quants llargs hi ha, per aquí, que acompleixin aquestes condicions? Però si fins i tot hi ha algun A5 amb expansions a mig llarg!
A banda de l'etern debat sobre el grau que proposem, al Plàtan hem volgut deixar que la roca ens parlés; no hem volgut violentar-la ni violar-la amb l'escarpa o el trepant i ens en hem sortit. La Continència de Consciència ja és una realitat. Ara espera alguna repetició. L'esperem tots. Només demanem que la respecteu com ho hem fet nosaltres.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
.jpg)
5 garlantes:
De totes maneres, en l'escalada lliure va passar el mateix creient que no podia haver més difícultat de la que proposaven i essent un claríssim error, com s'ha demostrat.
Sense reflexionari molt, crec que deixar tancada la graduació en l'escalada artificial també ho és. Concentrar tota la dificultat en la hipotètica cremallera en cas de caiguda o les conseqüències en cas d'impacte contra una repisa, crec que es queden curtes.
En Paca, en algunes de les seves vies ja proposa (sense voler-ho) un nou factor: la feina. En algunes de les seves vies diu: -A3 de feina-.
Jo fins hi tot m'atreveixo a introduir-n'he una altra: la imaginació. Alguns també en poden dir tècnica però crec que això encara en seria un altre (de factor).
Em sorprèn veure com podent tenir una imaginació tant gran per col.locar peces a la paret, teniu (els artificialeros) una mentalitat tant tancada en quan a la graduació (sense cap mala intenció).
Quan van obrir l'escala de l'escalada lliure no sé massa bé com va anar. Però crec que vosaltres que formeu part de la èlit de l'escalada artificial haurieu de proposar unes noves condicions en la graduació.
Us vull donar l'enhorabona per la via de Diables però crec que vosaltres feu molt més d'A4+. chapeau!!
Parce
Bullarolas, comparteixo totalment moltes de les coses que comentes, sobre tot el tema dels picats. És evident que en aquesta ascenció heu tingut cura d'utilitzar un estil molt net i respectuós amb la roca, cosa que és admirable i és una actitud a seguir.
La llàstima és que un dels aperturistes de la Continència hagi hagut d'obrir més de cent vies, picant a punta pala, tirant ploms a peu de via, etc., per prendre consciència de tot això. Fins i tot, una vegada va tenir la bona idea d'obrir una via a l'aeri posant 300 espits, ("digno de admirar"), però ja et dic, si ha d'arribar la consciència, benvinguda i més val tard que mai.
Sobre la graduació, estic totalment d'acord amb tu. L'artificial es gradua per la caiguda potencial, res més. A més caiguda i més perill, més grau.
La meva opinió personal és que tota la resta no importa. Evidentment que un llarg de 40 metres és més laboriós que un de 20, però passa exactament el mateix quan escalem en lliure i no per això pugem el grau.
No comparteixo la opinió del Parce. En escalada lliure no té sentit tancar l'escala per dalt, perquè el limit del rendiment físic no el coneixem. Però en escalada artificil, una caiguda en el seu grau màxim significa caiguda mortal. No sé si falta imaginació o no, però si el que es valora és la exposició, no sé que pot haver-hi més enllà de la mort en cas de caiguda.
Com a últim comentari, Bullarolas, dir que ojala tinguessis raó amb això que els A4s s'escalen com si res. Seria senyal que hi torna a haver una mica d'ambientillo a la nord. És trist però ja fa força temps que per cada escalador, al parquing de santa Cecilia, hi ha deu ferrateros. I de cada deu escaladors, 7 o 8 van a fer les mateixes vies de sempre.
En fi, salut i enhorabona per la via.
Carles
Parce, crec que no es pot comparar l'escalada lliure amb l'artifo i tampoc les seves escales de dificultat.
La complexitat tècnica d'un llarg d'artifo no es medeix, ja que depèn absolutament de l'habilitat de l'escalador que el repeteix. Es pot ser molt ràpid, molt lent, posar totes les assegurances a caldo o dansar lleuger sobre assegurances posades més ràpidament, però no tan bones... Per això el sentit d'una escala tancada.
Fixa't com el Bridwell va "inventar" una escala personal, també tancada, dividint tot l'artificial en: fàcil, no està mal i fotut.
Penso que els detalls de cada escalada, de feina, intens, molt delicat, etc. van amb la info de cada via. Crec que obir l'escala de graus no té fi i ens allunyaria d'aquest intent d'objectivitat que va de l'A1 a l'A5.
Per mi, la pregunta és quants A5s hi ha, de "veritat" a les nostres tàpies?
Carles, Aprofitar per criticar la Barra Lliure, que és una via més a l'Aeri, oberta per baix... i dir que l'amic Paca ha picat en més de 100 vies, doncs que vols que et digui..
Hi ha històries que es van madurant, tant a nivell personal com a nivell col·lectiu. A l'Aeri quasi coincideixen en el temps les burinades de la Machin o la Picazo amb les noves idees experimentades al Mirall... al Frare es van picar ganxos per estalviar burinades... Vull dir que en cada època s'obren camins que no porten enlloc.
És cert que s'han picat molts forats, tan a l'hora d'obrir vies com en el moment de repetir-ne d'altres. Esperem que aquest sigui un dels camins que no porta enlloc.
Ara mateix hi ha penya que veu com critiquem el que ha estat fent a moltes vies d'artifo del país. Esperem que prenguin consciència del problema.
APA! salut i tàpies "al natural"
J Coma
Publica un comentari a l'entrada