Grimpacòdols: Quin perfecte mar de pedra per perdre's-hi a la deriva!
A la Nord de Montserrat, deixada de la mà del déu de les modes, queden pocs murs on encaixar una via sense que l’experiment requereixi un estudi previ. S’obriran, encara, un munt de línies més; i fer com en Rodés i en Labranya a finals del setanta i dir que ja no queden ni fissures ni murs on escalar una primera, seria una temeritat en la qual no cauré ara.
Però és curiós que, des que amb en Paca vam escalar la Grimpacòdols, diferents persones de procedències i generacions diverses, m’han comentat que ells una vegada també van clixar la cara Oest del Bisbe amb la intenció d’obrir alguna cosa a l’esquerra de la Reina d’Escòcia.
Secretament, però, cal felicitar l’amic Josep E. Castellnou. Els espits emplaçats per ell mateix a la tàpia a principis dels anys 90 (?) em fa l’efecte que durant anys han convidat als escaladors amb afany de fer-hi una primera, a abandonar la idea del Bisbe. Això, la distància a caminar i la tàpia: absolutament compacta, verticalíssima i amb un aspecte prou sever com per deixar clar que sense una voluntat de ferro, la cosa no seria fàcil de vèncer, han fet que molts escaladors abandonessin finalment la idea.
“És una via de feina”, diu en Paca mentre baixem cap a Can Massana després d’un primer dia de curro intensíssim. “D’anar fent sense descans”, afegim. Never stop dancing: la voluntat de fer-ho sobre la taula i la mandra, tancada amb pany i clau.
Per avui ja n’hi ha prou. Ens hem marcat un boogie agonitzant per la selva que dóna entrada a la Carrizosa-Coll i a la Reina, hem repetit una burinada rumbera amb pinta d’anys vuitanta-naranjito i mundial i en Paca li ha tibat una vintena de metres elèctrics d’una enrampada que no baixarà de l’A4.
El company navega a la deriva en un mar de conglomerat d’onades suaus que desploma un pèl i més enllà de la vertical, la roca li va oferint un regal de petits forats. Falques, ganxos, ploms, pitonisses, un tricam blanc i algun pont de roca. Planta una parell de bons pitons i cap avall que és tard i vol ploure.
I aquesta és la idea: pugem diversos dies a treballar, encara que avancem de llarg en llarg i ens florim a les reunions mentre l’un o l’altre es curra el llarg. Estàtica de l’onze i quan la cosa estigui prou avançada, li manxarem en un atac final de tres dies. Els tres dies que la vida ens regali, perquè entre “curros” i famílies és més difícil trobar el temps que no pas obrir la via.
De cop i volta, però, ens agafen les presses i els dos coincidim, com per art de màgia, a tirar endavant l’atac definitiu, tot i que el seny ens diu que som lluny del cim per confiar en tres dies de feina per sortir per dalt.
I és dilluns i no hem quedat ni a Santa Cecília ni al Bruc ni a Can Massana. Hem quedat directament a la tàpia. Deixo els nens al cole i enfilo amb el petroll pel corriol dels Frares. El veig lluny, perdut en aquell mar de pedra gris inmens. A la quarta reunió muntem un petit hotel de cinc estrelles. Hi som com a casa, amunt i avall, guanyant-li un metre darrere l’altre al Bisbe.
La nit de dimarts no ho tenim clar. Si la roca no convida, si el Bisbe insisteix a passar-nos factura trenta metres més i s’imposa de nou un artifo feixuc d’anar fent sense presses, podria ser que demà no sortíssim per dalt.
Però arriba dimecres i en res som a la sisena reunió. He esmorzat jumars i des d’aquí i de bon matí, la cosa pinta bé. Agafo l’imprescindible per no estavellar-me i grimpo amunt, esquivant un parell de panxes. Sense passar massa por ni suar gaire, el Bisbe ha decidit absoldre’ns i ens ofereix preses fantàstiques en un recorregut sinuós però factible. Una estoneta d’angoixes i penjo sota la boleta. El cim és només una vintena de metres sobre els nostres caps.
Però manxar-li a fons als burinadors fa que aquestes broques de joguina s’acabin esberlant i la feina s’ens acumula i posa a prova la nostra paciència. Finalment ja hi som, el tenim. El cim és nostre i la Grimpacòdols deixa de ser un projecte pendent per dibuixar-se en una ressenya que esperem que us convidi a intentar aquesta meravella de tàpia. Feina, us ho garantim, en teniu.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
.jpg)
8 garlantes:
Felicitats a tots dos...
Mauri.
Gràcies. També a tu Lete i a tu Mauri. El lloc val la pena i és d'una qualitat extraordinària.
Girbén, com sempre, l'has encertada. I és en l'amfiteatre que formen el Bisbe i la Boleta Foradada on potser et pots sentir més aprop aquella màgia... Perquè al Frare Gros, amb tant de pati darrere les orelles, no hi ha temps per res més que la cagarel·la fina! !)
Per cert. Què en saps del passat guerrer dels Frares Encantats? Diuen que abans tenien noms més aviat militars... Molt més adequats si tenim en compte que, de lluny, semblen ben bé un exèrcit armat amb llances, espases, escuts i acompanyat d'una àliga...
salut i conglomerat
Això de guerrers, tan benèvols com vulguis, li escau més.
Molt de xiclet,no?
Per cert qui paga les Birres de la segona?.
oleeee
Rumbateam
Publica un comentari a l'entrada