Donde se habla de todo lo referente al animal humano que gusta / depende por completo de la vertical y de las consecuencias vitales de dicha adicción y demás locuras, manías, estupideces y ocurrencias un día cualquiera.

Poc a poc, creix la consciència que restaurar una via no vol dir convertir-la en una línia “segura”, que no implica cosir-la de parabolts ultraresistents ni assegurar que eliminem el factor dos i passa, en canvi, per respectar el caràcter de la via i les assegurances originals, que són un testimoni viu de la història i de l’evolució de l’escalada.

Personalment, fa un temps que vaig intentar contribuir de forma modesta i no massa sorollosa a tot aquest merder. Aleshores vam pensar un decàleg del “reequipador conscient”, que si de cas s’hauria d’anomenar ara “restaurador conscient.

Arribats a aquest punt, menda recomanaria a alguns dels protagonistes de certs reequipaments, proclius a generar polèmiques, que es passessin per la meravella de l’escalada que portagonitza l’essència montserratina d’avui.

Als que no l’hagueu tastada encara, us en recomano la visita. La GEEB de la Cadireta del Diable paga la pena. Sobretot després d’uns dies lluny de Ca la Montse degut a les calors de l’estiu. El retrobament amb el conglomerat montserratí a les fissures de la GEEB i a les arestes dels Flautats suposa també un retrobament amb el que ens fa estimar amb bogeria aquesta muntanya i ens hi fa tornar una vegada i una altra a la recerca de vies que no ens decebin.

La restauració de la GEEB és impecable, finíssima, que diria en Plà. Una fita en el perfeccionament d’aquest art que és restaurar i des del meu punt de vista, absolutament subjectiu i personal, un exemple a seguir en el futur. Del que s’ha afegit, no hi sobra res. No hi ha res discutible, excepte pels que busquin en els reequipaments una forma sense compromís per tatxar una altra via d’escalada.

Els parabolts trepats a la GEEB no n’han edulcorat l’escalada, que continua sent atlètica i molt sostinguda. Això fa que a la via hagis d’escalar de valent i que la línia continuï suposant un repte, malgrat les expansions de 10 mm. que la reforcen i que, òbviament, la fan més segura del que era abans de la restauració.

Però la GEEB no és la única restauració recent amb cara i ulls. Se suma a les restauracions de la Barrufets al Frare Gros, de l’esperó Sánchez al Serrat del Moro, de la Hispano a la nord de l’Elefant, de la Mingo Arenas a la Magdalena Inferior... Projectes anònims fets amb uns criteris molt clars de respecte per l’escalada que suposen una al·lanada d’aire fresc per al mundillo, esgotat després dels merders creats a consciència per alguns personatges amb afany de protagonisme.

Una al·lanada d’aire que convida a l’optimisme. Felicitats bous!