Donde se habla de todo lo referente al animal humano que gusta / depende por completo de la vertical y de las consecuencias vitales de dicha adicción y demás locuras, manías, estupideces y ocurrencias un día cualquiera.

Parlant amb bons amics sobre escalades i escaladors, últimament ha sortit un tema recurrent un parell de vegades que m'ha deixat un pèl inquiet. Aviat farà 30 anys que l'escalada esportiva s'ha anat convertint en una disciplina per ella mateixa. Però per a molts escaladors no ha deixat mai de ser un mitjà per assolir un fi. I aquest fi pot ser la consecució de vies extremadament difícils on l'equipament és mínim, no existeix o la protecció és radicalment natural.

Segons com, podria semblar que quan fulanito o menganito escalen vies de setè grau protegint-se amb friends i tascons, la cosa no tingui mèrit --perquè resulta que com que li han tibat fins al vuitè xapant parabolts lluents, doncs res... que la cosa no té mèrit.

A mi personalment em sembla precisament el contrari. No pot ser que ens deixem endur pels extrems. ¿Que potser s'ha de reclamar als que escalem autoprotegint-nos i defensem l'escalada neta que mai tirem de parabolts?

S'ha dit milers de vegades. Això és la pista dels mil jocs. Tothom és lliure de jugar al que més li agradi quan li vingui de gust. A la llarga queden les tendències que marcaran els nous jocs que més endavant practicaran uns altres. I a disfrutar, collons, que la vida és curteta i el número d'escalades que podràs fer, limitat!