Gavatxos

Malhauradament ja fa uns quants anys que circulo pels Pirineus, els catalans, en el cas que m’entreté aquest matí d’un dijous ni fu ni fa sota uns núvols indiferents, perdut enmig del laberint dels bojos que és Barcelona. Espais inmensos d’una solitud calculada, sempre i quan t’allunyis dels camins fressats per la nova pesta de les nostres muntanyes, els inenarrables Carros de Foc.

Sovint hi ha imperfeccions que et retornen a la realitat d’un planeta massificat. Deixalles aquí i allà, sota les pedres, en qualsevol forat. Llaunes que es rovellen sota el sol, plàstics que es podreixen i s’esquincen amb el fred, alguna ampolla oblidada, un paquet de tabac, la càrrega esgotada d’un fogonet, un mitjó, pells de taronja que es ressequen en algun racó...

No hi ha res a fer. Malgrat que podries firmar davant de notari que per aquí no hi ha passat mai ningú, el que deixem enrere acaba trencant la il·lusió d'una solitud idíl·lica dels que vindran després.

A alguns no us agradarà –n’hi ha uns quants que em llegiu des de França–, d’altres estareu d’acord amb mi –no hi ha res com l’experiència personal per adherir-se a una idea aliena–; però massa sovint les restes que trobes escampades pels Pirineus tenen una única procedència: la France.

Es veu que la grandeur s’acaba per allà on passa a frontera i un cop la creuen, els nostres estimats veïns, grandíssims amants de la muntanya, per cert, perden les ganes de carregar les seves escombraries a les seves motxilles. Per això n’hi ha molts, tot i que no són tots, que es dediquen a recordar-nos el seu meravellós caràcter i la seva fantàstica i personalíssima forma d’estimar.

Ni se’t passi pel cap de fer el mateix al seus Pirinées.

9 garlantes:

Josep { 17/9/09 15:15 }
Bona manera de fer amics. Ull quan trepitgis La France!.

Una abraçada.
Jordi { 17/9/09 16:19 }
Bruts e idiotes n'hi han a tots els llocs, però de aquí a jutjar tot un país pel que fan uns bruts, fa pensar que tens un prejudicis molt grans i que tens una ignorància total de com son els francesos.
susi { 17/9/09 16:44 }
Per desgràcia, penso que tens raó.
jo entenc que no generalitzes, es clar. Al menys, jo no ho faria.
el que passa es que sovint aquestes coses fan tanta rabia ( massa sovint) que la única reacció posible és fer allò que tu has fet.
Manifestar-ho.

salut!
Donn Demetrinco { 17/9/09 16:54 }
Certament de porcs n’hi ha sota totes les senyeres, en aquest cas en jugar a un costat i l’altre de la línea fronterera el personal queda en evidencia a partir dels envol•toris dels queviures. Probablement un doble teu, però garbatx, s’està fent la mateixa pregunta amb els protas a la inversa, ¡¡ cest la vie qui est pleine d’enmerdeurs !!
Molts cops cal repetir més d’una vegada la lectura d’un text per no quedar-nos amb l’aparent contingut superficial, s’obre tot si ens porta a entendre paraules lletges sobre altres. També d’aquesta manera evites llegir allò que NO esta escrit, encara que podries jurar haver-ho llegit imprès al foc.
Jo se que no generalitzes, et tinc per un tio ponderat, picajosos sempre n’hi hauran, tants com marrans.
Jordi_Brasil { 17/9/09 22:22 }
Dia a dia te estas superando!!!!!......lo que menos hay por ejemplo en la querida Fuxi, son franceses y esta de mierda española y catalana hasta los topes!!!!.....En Montserrat en cambio si que he notado la proliferación de basura proveniente de guiris,

Hace tiempo que cambie de carpeta este bloc, lo saque del de piadas de escalada para colocarlo en el de Especimenes Raros IIª parte.

Sigue asi, ayudais al entretenimiento, vuestra labor es formidable, junto al fabuloso Donndemetrinco.......
en Girbén { 18/9/09 09:33 }
Al cul del món, a la Cova del Sanat, al peu de la cinglera de St. Gervàs: uns bolinos buits i un bric de llet -tot ben francés-; i al costat d'un foc recent (que ja és tenir nassos!).
Gorg Negre de la Serra de Madres, França endins: una interessant co·lecció de llaunes d'estrella -que els francesos no gasten-; al mig d'un prat alpí...
sylvia { 19/9/09 13:39 }
Doncs si senyor, ben contat. Sembla que el país veí tant com cuida els Pyrénées(molt millor que a Catalunya i Aragó tot s'ha de dir,que no al piri navarrès) actuen d'una manera irrespetuosa i li donen massa importància a la frontera que de fet no hauria d'existir al país dels Pirineus.

A la primera R que vam fer després del diedre de la Sala-Bobo (a una espècie de concavitat), una ampolla de vidre encavida, no tenia etiqueta però..

Acampats al voltant d'un refu de la Catalunya Nord, uns francesos acampats també fent foc al bell mig de la gespa, sens ni tan sols aïllar-lo amb pedres i passant tota la puta nit cridant tant com les seves cordes vocals donaven de sí, a tot drap, rialles descontrolades fins les tantes de la matinada sens deixar descansar la penya que l'endemà hauria de fer una escalada o llargues caminades, feien por i tot.
Bé, tansols són exemples, de gent txunga n'hi ha de tot arreu.. però mira, fins aquell dia m'agradava sentir parlar en francès, ara l'he completament aborrit i em fa venir basques i tot, va ser patètic haver d'escoltar-los tota la nit amb aquest "accent tan seu" per força malgrat haver-los demanat amb certa educació que no fessin tant de soroll i tal,per això al llegir aquest post he fet aquest comentari,per la torradera d'aquella nit. Però el gènere humà i allò que acostem a la muntanya!Tandebò i encara que aleshores m'hagi de fer la gran patejada (si pogués triar,que no puc,ho preferiria) les carreteres de merda no arribessin amb tanta facilitat aprop de la natura. I els refugis..per parlar-ne llargament també del tema,
Perdó si he fet el comentari massa llarg.

Salut. I gràcies pels bons articles.
Bullarolas { 19/9/09 17:17 }
Mea culpa. No era la meva intenció generalitzar.

Potser la idea del post, sorgida dimarts passat, després de fer la foto mentre baixava frustrat per la nevadeta nocturna que ja havia previst la meteo (65% de probabilitats, deien) i la qual jo vaig desoir, no és del tot encertada. Calien matisos, m'ha quedat clar.

A la ràbia de baixar amb la cua entre-cames, Susi, s'hi va sumar la de trobar un altre envoltori d'orígen francès (van ser tres o quatre en només una tarda i un matí en un lloc on habitualment no hi bivaqueja ningú).

Brasil, un honor formar part de tan excepcional carpeta.

No és una bona manera de fer amics, Josep, però potser si ens apliquem tots el "cuento"... Perquè òbviament de bruts n'hi ha a les dues bandes, no és que precisament per aquí siguem uns angelets.

De tota manera, Jordi, els camins de la grandeur són inescrutables. Repeteixo: sóc conscient que no tots els francesos tenen el particularíssim concepte de grandeur al qual apel·lo en el text.

Gràcies Donn, el text no diu tot el que sembla que digui. Sortim de casa i com que la casa on anem és la de l'altre decidim només per tocar-li els ous embrutar-la una miqueta. Quedem retratats. L'exemple de'n Girben és collonut (em tornaré a llegir aquell post de la cova del Sanat a veure si hi detecto algun rastre del tetrabrik afrancesat).

Sylvia, et veig un pèl cremada després de l'experiència nocturna amb els francesos farreros... de vegades, millor lluny del refugi. Cada vegada estan més massificats i costa més passar-hi la nit sense que resulti més dura que un bivac a sota d'alguna pedra. Però quedi clar que de farreros n'hi ha de totes les nacionalitats. Dubto que l'endemà fessin alguna cosa de profit, tot i que no se sap mai.

salut i bivacs
en Girbén { 21/9/09 09:07 }
Gràcies per la tan subtil al·lusió al Sanat! Si la rellegeixes com dius, ja et dic que no hi trobaràs cap brik... La brutícia no sols redueix la magnitud del paisatge; és que, infiltrada en un text, pot arribar a embrutir-lo com mai voldríem.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...