Donde se habla de todo lo referente al animal humano que gusta / depende por completo de la vertical y de las consecuencias vitales de dicha adicción y demás locuras, manías, estupideces y ocurrencias un día cualquiera.

Com que l'amic Tranki insistex, cada vegada que en té oportunitat, que la Cerdà-Pokorski de la Prenyada és una escalada que hauríem d'entronitzar al costat de les grans del massís i cada dia que passa es repeteix més, em sabreu disculpar si l'essències d'avui torna a centrar-se a Sant Benet.

Seré breu. Un racó preciós, traçat lògic i intuitiu, roca excel·lent, moviments atlètics, equipament segur, tot i que autèntic (res brilla ni enlluerna) i alguna sorpresa.

La majoria d'escaladors que al llarg del segle XX van conquerir aquestes muntanyes es desplacaven al massís en tren. Això i l'elevat preu del material d'escalada, la falta d'ingressos o la imposibilitat adquirir pitons o reblons va aguditzar els sentits del personal.

Si a l'Angda-Cerdà de l'Aeri els reblons provenien dels seients del tren que venia de Terrassa, pispats durant els viatges cap a Montserrat, la fissura d'entrada de la Cerdà-Pokorski no és queda curta. Compta amb un clau d'aquells que serveixen per subjectar els rails. No tinc ni idea d'on surt l'artilugi ni de si el van pitonar durant la primera ascensió o és posterior, però la cosa, tot i el rovell, continua fent pinta d'aguantar una caiguda.