Donde se habla de todo lo referente al animal humano que gusta / depende por completo de la vertical y de las consecuencias vitales de dicha adicción y demás locuras, manías, estupideces y ocurrencias un día cualquiera.

Allà dalt es mou alguna cosa. Però, a dos quarts d'onze del matí d'un divendres, què s'hi pot estar movent a l'últim llarg de la GAM de Diables? Potser és que han fet bibac. Deu ser això. Surten de la Sant Benedictes i allò que es mou és el tendal de l'hamaca.

Remunto els primers metres del descomunal pendent que et regala la Canal del pou de glaç. Després de quinze minutets de "sudor y lágrimas" em planto en un balcó que cap a l'oest et regala unes vistes del vessant nord-est impressionants.

Guot is dis?? interjecciono en un instant de sorpresa que no era sorpresa sinó ràbia. Tot un equip es despenja per la GAM. Ja són al penúltim llarg i baixant. Sembla que són quatre o cinc i entre les dues cordades baixen un petroll considerable. Sembla un tauló, tot i que també podria ser una camilla. Mmmmm. Dubto. Bombers en pràctiques, despenjant-se per la GAM? Mmmmm. Potser es tracta d'un reequipament. Però, altra vegada la GAM? Home, podria ser que les primeres micres d'acer dels parabolts de l'Olmo s'hagin rovellat. Els tiro la foto i continuo, flanquejant ara la muntanya.

Tres minuts i de nou la sorpresa que es converteix en ràbia. Una ràbia més aviat tenyida d'ironia, aquesta vegada. És cert que, després d'un hivern com el que tot just deixem enrere (amb més pluja del normal i amb unes temperatures tan baixes que han marejat amb la gelifracció tots els còdols del massís), el Patronat de la Muntanya de Montserrat a hagut de fer unes quantes reunions de més per culpa de les esllavissades. Reunions de més, estudis tècnics, geòlegs i enginyers de mines intentant esbrinar quines seran les pròximes tàpies en desplomar-se sobre el Camí dels degotalls, contractistes d'obres, paletes, piconadores, l'aeri a tot drap, cotxes semiabandonats en un pàrquing sense sortida...

Reunions de més i inauguracions de cinta i cava amb periodistes, caps de premsa, regidors, alcaldes, presidents de consells comarcals, diputats, presidents de diputació, consellers, bisbes, arquebisbes, abads, escortes nerviosos i presidents de la Generalitat. Al pessebre només li falta el nen jesús, o no. Potser només li falta el caganer. O millor: li falten un munt de caganers fent ploure merda sobre l'engrescada comitiva que fa tot just dues setmanes inaugurava la carretera d'accés a l'abadia ja reconstruïda.

Reunions de més i un munt de formigó. Estàvem aquí. Un munt de formigó i acer, penso mentre passo per davant de l'arrenjada ermita de Trinitats, el que hauran de pujar fins aquí a dalt en helicòpter per apuntalar totes les roques susceptibles de desprendre's de forma natural de la muntanya. De forma natural, però amb tot el "puterio" del món. Ja ho sabem, en som conscients. Ho fan expressament, les roques. Tenen una tendència natural a tallar l'accés al monestir una vegada i una altra per mirar de minar els ja mermats ingressos monacals per causa de la crisi econòmica; sí, aquella dels promotors, els bancs i les hipoteques.

La cosa seria per riure si no fos, para-t-ho a pensar, un pèl inquietant. Per la zona hi ha un munt de roques susceptibles de despenyar-se i si a totes se'ls han de calçar unes sabates de formigó el problema de les restriccions per nidificació pot acabar semblant un acudit de mal gust.