Donde se habla de todo lo referente al animal humano que gusta / depende por completo de la vertical y de las consecuencias vitales de dicha adicción y demás locuras, manías, estupideces y ocurrencias un día cualquiera.

El primer llarg de l’Esperó Màgic a la Prenyada requereix finura en els moviments; res però, si el comparem amb els tres llargs que ens queden fins arribar al cim. Després d’un flanqueig fàcil cobert per dos burins d’època –un qualificatiu òptim, us diria, per a tots els burins d’aquest i de qualsevol altre massís– deu metres de diedre ens acaben obligant a tornar a tirar a mà dreta. M’hi trobo bé avui a la nord de la Prenyada. No fa vent, gens de sol i, com que ni tan sols m’aturo per fer un riu, gens de fred.

Festa gansa

Un pitó que balla des de, probablement, la primera ascensió i més enllà d’una sabina un altre pitó. Què passa? Res, si no fos perquè del pitó hi penja un mosquetó. Després ve el pas difícil del llarg. Algú deu haver preferit fer mitja volta –penso, mentre em penjo el mosquetó al baudrier, més content que un gínjol.

A la Gómez, no fa ni quatre dies me’n vaig trobar un altre a la segona reunió. Festa gansa a Sant Benet. No hi ha res com trobar-te un regalet de tant en tant.

Continuo l’escalada per una placa desplomada que des del peu de la roca fa respecte. L'esperó desploma suaument al llarg de cent metres i si no fos perquè a les ressenyes diu que és MD+ no t’hi ficaries amb tantes ganes. Allà dalt veig un burí escanyat amb un munt de cordinos. Mal senyal. Més enllà, 40 metres protegits amb tan sols 4 peces. Però és això, no? el que he vingut a fer?

Uns 12 metres. Desil·lusió. Un espit marca Tak, un pèl rovellat em diu hola quatre metres abans del burí que, desil·lusió, té per company de tàpia un altre espit exactament igual que el xapo, tot s’ha de dir, sense gaire manies.

Reequipada

Fa una pila d’anys vam ser amb la Mariona Orfila al mateix lloc. Els espits no hi eren i em vaig embarcar per la placa fàcil fins a una baumeta cap a l'esquerra. Craso error, tot i que protegida amb un burí i un clau em va permetre retirar-me dignament muntant un ràpel. Érem joves, començàvem i fer marxa enrere va ser la tònica d’uns quants dies d’escalada a Montserrat. D’allà, a casa amb la cua entrecames i per sempre, l’Esperó Màgic, amb aquella aura de via que respectes, que et mires de reüll quan fas el camí de Trinitats, entre fotuda i fantàstica i que, òbviament, tens en el punt de mira per a un dia com ara avui.

La placa del segon llarg té, ara, 6 assegurances en comptes de quatre. Queda clar que va ser reequipada, suposo que a mitjan anys noranta. Els espits no són res de l’altre món, però és més difícil perdre’t. Li tibo fins a la segona reunió amb un gust indescriptible –els que l’heu feta ja sabeu què vull dir– i: sorpresa! Hi ha dos mosquetons més. Pengen de dos burins i la cosa comença a mosquejar-me.

Algú ha muntat un ràpel que és com a mínim estrany. S’han despenjat des de dos burins en comptes de fer-ho des de dos espits. “En la viña del Señor hay de todo”, diuen, o sigui que continuo aquesta increïble via fins al cim, aquesta vegada més tranquil. El misteriós “reequipe” afecta el segon i el tercer llarg. El quart manté tota l’essència que li van voler donar els seus primers ascensionistes.

Santbenaddicció

Tornem-hi. Cap a l’Elefant, altra vegada per la Canal del pou de glaç. És el que té Sant Benet. Podries no enrecordar-te’n durant anys. Un dia, hi vas i ja l’has cagada. No hi pots deixar de pensar. Repetir clàssiques de quan començàvem; tatxar alguna d’aquelles vies que tens de fa temps a la cartera de comandes... porto tres setmanes completament enganxat a tres roques: la Mòmia, la Prenyada i l’Elefant. Què hi farem, deu ser que ara toca això –parlo sol panteixant la humitat del fons de la canal.

Avui toca la GEDE. Aquests dies sempre hi he vist gent. D’ençà del reequipament, un pèl aparabolat, des del meu punt de vista –sobretot en el segon llarg que, afegeixo, coto de 5+ en comptes de 6a–, la via s’escala molt més. Res, manies del personal!

Li manxo alegrement fins al cim –Oh! Nena! Una mania personal deguda, segurament, a la meva darrera addicció.

Tres cosetes

La segona reunió de la Putxinel·lis, just al mig del flanqueig de la GEDE, ha desaparegut. La Putxinel·lis és una via d’aquelles de “palabras mayores”, però si la voleu repetir, més valdrà portar dos cargols i dues plaquetes d’espit.

Per a la GEDE, tascons i friends. Per a l'Oh! Nena! L’alien groc (MD+ o més i 20 metrillos). A l’Esperó Màgic, s’hi pot anar només amb les cintes, tot i que entra algun friend i es pot posar algún merlet.