Essències montserratines III

L'aresta Arcarons al Plec del llibre superior
L’alien gris s’enganxa com una garrapata en aquest forat del segon llarg de l’aresta Arcarons del Plec del llibre superior dels Ecos. Fa una anys s’hi encaixaven una falca i un pitó curt, desterrats ara a mans dels microfriends millors i més buscats del planeta Xesca. Aquest tema, el de les dificultats que més d’un ens veiem obligats a compartir a la recerca i captura dels ditxosos aliens comprats i segrestats per no sé qui, podria ser objecte d’un post. Qui sap. Però centrem-nos en aquesta joia del lliure més montserratí.

Des de sota sembla poca cosa. Mai més lluny de la realitat. Una simfonia delicadíssima de moviments extremadament curosos perduts en un mar de pedra sense lluentons que ens marquen el camí.

La ressenya parla per si sola. És una clàssica, sí. De dificultat, també. Però només una clàssica per als que busquin en l’escalada alguna cosa més que un esport basat en el mer acte gestual. I no és que el gest escassegi. Ben al contrari, es tracta, potser, de l’escalada en lliure més representativa de totes les que s’han fet i desfet al massís.

S’han dit tantes coses d’aquesta aresta que és difícil no quedar-se en res en intentar-ne explicar, encara que sigui mínimament, les sensacions i els reptes que suposa dur-la a terme. Com que em quedo curt i tots els que l’heu grimpada de ben segur que compartiu aquest qualificatiu, a veure si acabant amb la prosa del poeta de les tàpies me n’ensurto.

“La aresta Arcarons a todo momento irradia pureza y sublimitud, es un diseño que trasciende, ya más relacionado al mundo del arte y las maravillas naturales que a la propia escalada. Ascenderla en un día radiante, cuando la atmósfera es una joya transparente, es el máximo de la perfección que un ser humilde puede alcanzar en esta vida”.

Aquest màxim està estretament lligat a l’estil amb que va ser plantejada la primera ascensió. L’equipament just, l’espai per a la intuició i l’experiència, els interminables metres de conglomerat inmaculat, els dubtes. Feia temps que no enretirava el cos de la paret per veure-hi més enllà mentre escalava. T’obsessiones, quan proves de trobar algun indici del pas de les cordades sense èxit i finalment t’has de refiar del que et diu el cor i tirar amunt amb la incertesa que provoca desconèixer on et portaran les teves passes.

5 garlantes:

PGB { 20/1/09 00:01 }
El dia que aconsegueixi separar el cos de la ment i fluir per la via flútan... m'hi veuràn.

De mentres em fa massa por :P

M'ha quedat gravat al cap l'última frase que has escrit, la de la incertesa que et provoca saber cap on et portaran els teus passos... glups!
Joan B { 20/1/09 09:22 }
Felicitats per la via,

Aquesta és d'aquelles que espero que algun dia algú m'hi porti !!

Pel que fa als molt buscats aliens, jo per si us interessa, l'altre dia encara en vaig poder trobar a la botiga de Monistrol, " El Balco de la LLuna"
TRanki { 20/1/09 14:42 }
casum dennnna...ara només falta que t'obri el pas al univers del moviment estratosfèric a la PXB i acabes per flutar en lliure per la TAI-CHI...
Bullarolas { 21/1/09 10:27 }
Hello bows'n kauks després d'unes vacances bloggeres un pèl llargues..

PGB, la via és menys difícil del que sembla (no diré que és fàcil, pq tampoc, però encara que n'hi hagi pocs, els parabolts donen suficient confiança per embarcar-s-hi... no vull ni imaginar-me el que debia ser fer-la amb burins!!

Joan B, potser ens hi haurem de passar, pel balcó de la lluna. Merci.

TRank, la tai-chi, però només amb els peus, que les mans les posarem rotllo yoga... ommmmmmm!!

L'altre dia em vaig trobar imaginant-me que en comptes de peus tenia mans, com els micos.. ja no necessitava els peus de gat i pujava pels puestos fet un "lolo-master of de sharmas". Vaig pensar que m'havia de moderar i que la meva salut mental tornava a ser al caire de l'abisme... agafat amb els peus del canto d'un sostre.
en Girbén { 20/2/09 19:47 }
Potser no es fa, això d'afegir un comentari a una entrada de fa un mes, però... És que es tracta de l'Arcarons i ella és intemporal!
Si més no, veig que desperta el mateix entusiasme que quan la vaig fer -fa disset anys-, neta, sense posar res, en lliure de debò i acabant amb un memorable descens nocturn del Joc de l'Oca...
Sí, és un traç superior i, s'enfila a un Llibre!
J.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...