Never Stop Dancing to the Electro Boogie

Parlant amb bons amics sobre escalades i escaladors, últimament ha sortit un tema recurrent un parell de vegades que m'ha deixat un pèl inquiet. Aviat farà 30 anys que l'escalada esportiva s'ha anat convertint en una disciplina per ella mateixa. Però per a molts escaladors no ha deixat mai de ser un mitjà per assolir un fi. I aquest fi pot ser la consecució de vies extremadament difícils on l'equipament és mínim, no existeix o la protecció és radicalment natural. Segons com, podria semblar que quan fulanito o menganito escalen vies de setè grau protegint-se amb friends i tascons, la cosa no tingui mèrit --perquè resulta que com que li han tibat fins al vuitè xapant parabolts lluents, doncs res... que la cosa no té mèrit. A mi personalment em sembla precisament el contrari. No pot ser que ens deixem endur pels extrems. ¿Que potser s'ha de reclamar als que escalem autoprotegint-nos i defensem l'escalada neta que mai tirem de parabolts? ...

Una nueva forma de pasar el rato se extiende por las tapias que frecuentamos. Son las competiciones caseras en vía larga y con puntuación, en base al toque yo me lo guiso, yo me lo como, al estilo Juan Palomo. Mediambient se obsesiona en nuestro tan temible impacto sobre los pajaros , mientras se organizan fiestas verticales más o menos masivas sin que las administraciones se den por enteradas. Son, seguro, momentos divertidos, con los colegas, en los que conoces gente, pasas un buen rato y escalas a tope. Pagas algo, te invitan a una cena y te regalan cosillas siempre bienvenidas. Una buena manera, en definitiva, de aprender cosas nuevas pero también una forma de explotar el entorno vertical que requeriría inspeccionar el trabajo hecho hasta el momento con lupa y pensar si en el futuro "tirem pel dret" o con sumo respeto, cuidando los detalles y dando a las cosas ese punto de calidad/feel the diference. La cosa terminarà probablemente extendiéndose más de...