Ressenya de l'Angada-Guillamón a l'Elefant

Al jardí penjat on comença l'esclada s'hi pot arribar de dues maneres. Si pugem per la canal per flanquejar després, però, descobrirem les antigues escales escolpides a la roca, herència d'algun ermità de la zona, ves a saber quan.
Un diedre en forma d'arc es redreça amb moviments força fins. Dos burils d'assegurança i bona protecció a base de friends i algun tascó. Per arribar a la bauma, deixem la fissura en un flanqueig fàcil a mà dreta. La xemeneia del segon llarg és fàcil i curta, de manera que la podrem empalmar amb l'artificial.
El tram d'estreps està completament equipat, però més val dur-hi un parell de claus per si salta alguna cosa. A l'Alzina i en Camacho els va sortir, segons la guia de Sant Benet, 7a. Des dels estreps sembla que hi ha canto, però, és clar, des dels estreps és fàcil dir-ho. D'aquí al cim ens resta un diedret assequible, tot i que a la sortida hi ha tres metres de roca discreteta.
Totes les reunions són còmodes. Porteu tascons, friends, 10 plaquetes recuperables per les reunions, cordinos i el parell de claus.

Un puto kleenex de usar y tirar

Ja fa uns quants dies que en Brdx es va deixar unes quantes neurones en una reflexió força interessant en la qual, anant de dret a la qüestió, es preguntava: ¿Existe la roca como ente? O es un puto "kleenex" de "usar y tirar" para satisfacer nuestro ego conquistador?

Continuava amb una crítica àcida del que queda després del pas d'un exèrcit cada dia més nombrós d'escaladors per determinades zones. Merda per tot arreu -com si algú es pensés que de tant en tant passen els serveis de neteja-; "taladraços" a trot i a dret per ficar-hi parabolts, els dits o fins i tot el cul; pintadetes, dibuixets i magnesi a mansalva... I jo n'afegiria un altre: gent per tot arreu, reunions socials, diversió assegurada per a la concurrència, rocòdroms a l'aire lliure, gratuits i amb una modestíssima aproximació.

El problema s'està generalitzant; però és en els sectors d'esportiva on els estralls s'han notat abans. Més gent i, sobretot, unes rutines absolutament tòxiques. Fixa't-hi: hiperseguretat, magnesi a mansalva, un pegue rere l'altre i mentre descanso fumo, menjo, pixo, cago, arrenco floretes, matolls o aquell arbre que em puteja i embruto, ho enmerdo tot de dalt a baix. Tot el sant dia a peu de via acaba convertint els sectors en femers. Descampats en plena natura on arriba un punt que fa fàstic escalar.

Però aquest punt és inevitable? Tothom té dret a escalar. El que no està clar és si hem de continuar fent-ho com fins ara. Hauríem de canviar d'hàbits si no volem que al final els nostres administradors ens acabin tancant les zones.

O sigui que, perquè no ens inspirem una miqueta i:

a) Recollim la nostra merda. Tota. El que reculli la merda dels demés és la monda lironda. Si veus algun company que embruta, no et tallis i pega-li el toque.

b) En el cagar estaria bé ser previsors; però si la cosa apreta entre pegue i pegue, mirem d'allunyar-nos un pèl de les tàpies i, sobretot, evitem fer-ho tots al mateix racó.

c) Respectem els camins. Les dreceres erosionen molt el terreny. També podem contribuir a reconstruir els camins i els peus de via. Roques, arbusts i arbres caiguts, són una barrera perfecte per "tancar" dreceres i restaurar camins esllavissats.

d) Evitem el "gardening". Practicar la jardineria als peus de via i a les vies no és sempre imprescindible i contribueix a una ràpida erosió del terreny.

e) És difícil evitar el magnesi, però podem minimitzar-ne l'ús. Es pot fer servir magnesi de bola. Se'n gasta menys i el seu impacte a la roca és menor.

f) Evitem pintadetes, fletxes i altres històries decoratives. És imprescindible? o amb una bona ressenya als bars i revistes de torn, n'hi hauria prou?

g) Els equipadors haurien de ser concients que hi ha un límit a l'hora d'equipar noves línies entre les ja existents, picar cantos, tirar de sikadur o utilitzar preses de resina.

Que cadascú hi posi una mica de sentit comú.

Rock'n Croll

Segur que a alguns dels pacients lectors d’aquest i altres blocs els sonarà el fotomuntatge photoshopero que il·lustra el post d’avui.

Amb aquest breu de tècnica tòxica no preténc explicar, ni tan sols imaginar, què es va fer finalment de l’amic Membrillo. El vam deixar ben guardadet, com recordareu, a l’aparador del Nus, en plena placeta del Diamant al sector més “chic” del súper-barceloní barri de Gràcia. Suposo que encara hi deu ser, guarnit amb aquell neoprè d’última generació, enrotllat a l’estàtica amb la qual jo mateix el vaig escanyar. Tot i que ara mateix deu estar un pèl més sequet i una mica més descolorit. Ja se sap, amb tant de sol de bon matí, fins i tot les bagues i els cordinos perden el color.

Però deixem la part més escabrosa i estimulant de la historieta i centrem-nos en allò que tenia de realitat.

Aquell dia em vaig decidir pel Croll.

L’objectiu: remuntar cordes fixes de llargs, bàsicament d’escalada lliure, durant les escalades solitàries. Aquí, un menda, per als trams fàcils utilitzava des de feia anys el Shunt. Un terrible invent molt popular, tot i que no serveix per a quasi res. Corregeixo. Sí que servia per alguna cosa: per arrossegar la corda, cabrejar-se, renegar i estimular aquella zona bulles del cervell que, qui més qui menys, t’he amagada.

Resultat: l’invent funciona de meravella. No s’enganxa, no arrossega la corda i, el més important, no necessita que la corda pesi per lliscar. Llisca increïblement bé. A més resulta molt segur i, perdudes les pors i passades les paranoies dels primers dies (de l’estil: estic escalant sense veure si el trasto funciona i potser la corda s’ha sortit sense que me n’adonés...) em dóna prou confiança per repetir-me per segona vegada: una autèntica meravella del tot recomanable.

Notes vàries

El Croll funciona com a únic punt d’assegurança per remuntar cordes en llargs fàcils. Si tens pressa puges a pols per la corda, prèvia col·locació del trasto. Si el que vols és disfrutar, et permet repetir el llarg escalant en lliure sense haver-te de preocupar de res. En llargs molt verticals, a no sé que escalis en lliure, si pretens remuntar a pols la corda la cosa cansa un pèl més.

Encara que s’hi assembli, el Croll no és exactament igual que el Jumar. És més fàcil de muntar i més còmode de portar i te les pestanyes corvades per assegurar que la corda no s’escapi. A més d’un se li ha escapat el jumar, sobretot anant així a lo tonto. I la brometa no fa gaire gràcia.

O sigui que ja ho sabeu. (Als bows’n kauks que us interessi) regaleu-li uns quants calers més a la Petzl (que ja no ve d’aquí) i foteu-li una miqueta al rock’n Croll (que no té res a veure amb fer croll en una piscina, però que si el biquini és petitó... doncs per què no. Potser aleshores fins i tot es desperta l’amic Membrillo, encara que només sigui per allò de fer-se passar la caloreta acumulada ;).

Do the moster, baby

Estando como están de conmocionados algunos y algunas, no es de estrañar que la siguiente conmoción que os expongo no os deje indiferentes.

Southington, Connecticut, EUA

Algunos trepas del pueblo piden permiso al ayuntamiento para equipar con paraboles una bonita fisura en un bonito cliff de la zona. Lo hacen y disfrutan como locos sin tener que cagar friends y otros chismes para asegurar el tiro. Pasan los meses, los días, las horas y hasta los minutos. Cordadas a raudales, una detrás de otra. Pim, pam, pum. Hasta la dichosa fisura está contenta. Le dolió todo aquel drilling, pero es el precio que había que pagar para que más que algunos se fijaran en ella y en sus movimientos obligados.

Pasa el tiempo hasta una fría y ventosa noche del mes de octubre. Por las calles de ese pueblucho llamado Southington, de cuyo nombre no querrían acordarse sus habitantes, mas se acuerdan, se paean los niños y no tan niños. Van disfrazados de monstruos, fantasmas, zombies y brujas. Todos sedientos de soda y zumo de cereza, a la caza de mashmellows de todos los sabores, formas y colores.

Pero en la penumbra se arrastra el verdadero monstruo. “Ken the chopper”, Ken el loco, Ken the Monster. En sus manos el arma del crimen. Un martillo que chispea cuando les arrea mazazos a cada uno de los paraboles que acribillan la dichosa fisura taladreada con permiso del ayuntamiento. Es lo único que ve y lo único que siente. El placer y la adrenalina a borbotones. Chispas blancas en la noche negra.

Para Ken the chopper no es la primera vez. Punta de lanza de uno de los dos bandos enfrentados en la saga de las bolt wars, sonríe.

Es un tipo afable -puedes comprobarlo tu mismo-, amigo de sus amigos y probablemente también de los tuyos. No obstante, tiene una obsesión: choppear las chapas de tantas fisuras como pueda o como le dejen. Y digo esto porqué hace apenas dos años, en una soleada mañana de una primavera con restraso en pleno mes de junio, Ken "the monster" agachaba la cabeza frente al juez John Smith, en el pequeño juzgado del condado de Orange, Massachusetts. Barras y estrellas de seda y en la punta del hasta, un águila de latón bañada en plata.

Ken se había pasado cerca de veinte minutos tratando de convencer a aquel anciano con cara de tierno grangero yanqui, tirantes y pantalón hasta media barriga. Aquel tipo no olgazaneaba en la lujuria desde hacia años. Tampoco parecía necesitarlo. Era libre, con su pantalón pegado al esternón, muy por encima del ombligo.

Ken lo había intentado de todas las formas que se le ocurrieron. Sin embargo, aquel grangero cuaquero se mostró como lo que era: un juez de pueblo acostumbrado a los pequeños disturbios de la saturday night fever de turno que aplica los articulos con el automatismo propio de un robotín en una peli de ciencia ficción. Sin contemplaciones, sin piedad y sin odio alguno. Dos delitos de vandalismo y violación de una propiedad privada para ese loco que alegaba estar protegiendo la roca. Cerca de 300 dólares de multa, dos años de libertad condicional y la prohibición, de por vida, de volver a cortar chapas.

Y todo, eso debió lamentar a regañadientes Ken, gracias a los esfuerzos de la Western Mass Climbers' Coalition, una organización de climbers un poco cabreados con “the chopper” y casi exclusivamente creada para dar caza a tan infame personaje. Hasta tienen una web para centralizar cualquier información acerca del paradero de “the monster”. Y por lo que cuentan, se salta las restricciones impuestas en Orange a la torera.

Imaginémosle, pués, capote en el suelo, brillantina tutti plén y cerveza en mano. Supongamos, pués, que Ken todavía se ríe.

Caprichos foixarderos I

Dónde se habla de los elementos, chistes, caprichos, rutinas y otras excrecencias de ese túnel llamado de la Foixarda.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...